Apunts del viatge 1: Vilanova de Banat

Quan passem al costat d'una casa a les afores del poble, si un poble tan menut com aquest pot tindre afores, ens saluda un home d'uns setanta anys, o menys però envellit, al que a penes entenc al principi i que compta amb una casa de nom- ací tota casa té el nom del propietari o el d'un antic propietari- Cal Tomàs però que ell és Ramon. Com que pot ser estaríem interessats en llogar una altra casa, ens ofereix visitar-la en eixe mateix moment, ja que lloga el pis de baix de la casa. No resulta una casa molt bonica, ha perdut l'encant rústec i té massa habitacions; però la cosa es posa més interessant quan ens conta que ha habilitat una part de la casa com a museu. Encara no està enllestit, ens avisa, perquè cal posar més llum -no té una altra mania que repetir que tots els museus compten amb molta llum i per això ell vol canviar alguns focus perquè il·luminen millor les ferramentes penjades a la paret. A l'habitació fa fred, pot ser siga la part més gelada de la casa. Hi ha ferramentes de tot tipus: per a triturar la carn de la matança, per al camp... Hi ha una planxa menuda de ferro, una ventadora -si no entenc malament- per separar el gra del blat de la palla, una escopeta ennegrida i antiquíssima, un estri per fer llum, un gran bugadell, esquelles, ferradures per a les vaques...
Me n'adone, ja ho sabia però davant de totes aquestes coses se'm fa més patent, que no sols hem perdut eixos instruments que ja resulten inútils per a la nostra vida, sinó també les paraules. A la cambra d'al costat, més menuda i aquesta sense cap llum, hi estan els tonells per al vi.
Aquest Ramon nasqué allí, a Vilanova de Banat, quan la neu solia deixar incomunicat el poble i la gent treballava la terra amb cavalls.
Nota: aquest apunt forma part d'unes poques coses que he escrit sobre i durant el meu últim viatge.

Homenatge amb Joan Vinyoli

Com hui ja arribaré tard a tot, que més dóna que prenga temps per escriure uns versos dels llibres que tornaré a la Biblioteca d'ací unes hores. He vist que molts bloguers s'han unit a l'homenatge a Espriu, com jo no l'he llegit mai (a excepció d'un poema, El Brau, que està a l'enciclopèdia que tenim a casa com a mostra de la literatura catalana) doncs no em sembla adient retre-li homenatge, encara que conega versos per Raimon o per documentals (com el de la 33 de l'altre dia). Tanmateix, a un poeta se li pot retre homenatge amb la poesia, encara que siga d'altres.

BALNEARI

No t'enarti l'octubre; prefereixo l'agost,

ple de lliris de foc, de gira-sols incendiats,

de negocis vermells;

el cel s'estritlla, mira:

cremen els pins i pel sorral caminen

enamorats volàtils.

Encara que juguem

a cartes, quan vespreja, en una sala

de balneari o bé fem un partit

de tennis a la pista

vermella,

tot inútil, que bevem destrucció

com un licor molt sec; així coherentment,

anem morint-nos una mica

cada minut.

Joan Vinyoli, Encara les paraules.