Quan passem al costat d'una casa a les afores del poble, si un poble tan menut com aquest pot tindre afores, ens saluda un home d'uns setanta anys, o menys però envellit, al que a penes entenc al principi i que compta amb una casa de nom- ací tota casa té el nom del propietari o el d'un antic propietari- Cal Tomàs però que ell és Ramon. Com que pot ser estaríem interessats en llogar una altra casa, ens ofereix visitar-la en eixe mateix moment, ja que lloga el pis de baix de la casa. No resulta una casa molt bonica, ha perdut l'encant rústec i té massa habitacions; però la cosa es posa més interessant quan ens conta que ha habilitat una part de la casa com a museu. Encara no està enllestit, ens avisa, perquè cal posar més llum -no té una altra mania que repetir que tots els museus compten amb molta llum i per això ell vol canviar alguns focus perquè il·luminen millor les ferramentes penjades a la paret. A l'habitació fa fred, pot ser siga la part més gelada de la casa. Hi ha ferramentes de tot tipus: per a triturar la carn de la matança, per al camp... Hi ha una planxa menuda de ferro, una ventadora -si no entenc malament- per separar el gra del blat de la palla, una escopeta ennegrida i antiquíssima, un estri per fer llum, un gran bugadell, esquelles, ferradures per a les vaques...
Me n'adone, ja ho sabia però davant de totes aquestes coses se'm fa més patent, que no sols hem perdut eixos instruments que ja resulten inútils per a la nostra vida, sinó també les paraules. A la cambra d'al costat, més menuda i aquesta sense cap llum, hi estan els tonells per al vi.
Aquest Ramon nasqué allí, a Vilanova de Banat, quan la neu solia deixar incomunicat el poble i la gent treballava la terra amb cavalls.
Nota: aquest apunt forma part d'unes poques coses que he escrit sobre i durant el meu últim viatge.
