Ni un solo momento, viejo hermoso Walt Whitman

Perquè és diumenge al matí, i és un dia de descans,  i és el temps fàcil (no hi ha res a fer), i en la vida, encara he de llegir Walt Whitman. Ma mare ha vist el vinil i m'ha dit: busca la de Patxi Andion. Encara he de llegir Walt Whitman, mare. El vell Whitman, amb papallones a la barba, en la composició que féu Lorca.

Annex: passat i present. O Aurora, Take this waltz i Els negres (norma i paradís)

Algú m'ha passat el disc Con elegancia, de Loquillo, eixe home xulapó, que diria la meua àvia. Una de les cançons és un poema musicat del llibre Poeta en Nueva York de Lorca. Eixe poemari és magnífic, magnífic, té una força descomunal. Sempre m'ha sobtat que Lorca escriguera Romancero gitano i Poeta, són llibres tan i tan diferents. Està molt bé la cançó, el poema és obvi que m'agrada. Tot açò m'ha recordat el temps en què sentia el disc, disc no disc compacte, Poetas en Nueva York. Tenia setze anys i em posava, per exemple, aquest disc i m'emocionava. Ballava un vals en Viena amb Cohen, sentia el ritme i la veu de LLach. Dues cançons fonamentals: Take this waltz i Els negres (norma i paradís). Disfruteu-les amb mi.