Per què diumenge de vesprada?

Jo crec que ningú ens prepara per als diumenges de vesprada. Els elements són pocs, unes hores a casa, una finestra que es va enfosquint, una televisió en marxa, una faena no feta. Tanmateix, també ocorre quan has estat tot un cap de setmana fora, o un diumenge feliç en una caseta prop de Nàquera: deixes la companyia, la festa, i penses en què és diumenge, trist dia que et torna a la setmana sencera, quan  reprens ser treballador, estudiant, aturat... Sempre defense la rutina, però això no vol dir que durant hores o minuts -segons els ànims-  no senta, als diumenges de vesprada, l'absurditat de la vida.

Afegitó, dilluns. Ha tornat a passar. He caminat prop de la teua imatge: allí, dempeus, esperaves que tornàrem. Els passos han fugit, ningú em ve al darrere. Aleshores, s'acabava l'estiu, jo tenia una gran urgència de viure, els volia se m'amuntonaven. Ara també s'acaba l'estiu, tu dius fluixet que no hi haurà mai prou temps per guarir-te.

Ni un solo momento, viejo hermoso Walt Whitman

Perquè és diumenge al matí, i és un dia de descans,  i és el temps fàcil (no hi ha res a fer), i en la vida, encara he de llegir Walt Whitman. Ma mare ha vist el vinil i m'ha dit: busca la de Patxi Andion. Encara he de llegir Walt Whitman, mare. El vell Whitman, amb papallones a la barba, en la composició que féu Lorca.

El secà (per què se'm fan tant difícils els diumenges?)

He de buscar els inicis de la malaltia que m'afecta els caps de setmana i que s'agreuja els diumenges de vesprada. De menuda, la tornada a casa escoltant els partits de futbol a la ràdio, eixa ràdio on havies de buscar les emissores girant una rodeta, tenien, sense saber encara el seu significat una sensació punyent de malenconia. No volia tornar del joc amb els meus cosins, dels circuits de bicicleta plens d'obstacles i senyals traïdores, dels plats preparats amb arròs -que furtàvem a ma guela-, fang i vinagreta (agret); de les expedicions als camps d'al costat. No volia la posta de sol des del cotxe, veure com els altres cotxes també es movien, tots cap a casa, mon pare conduint en silenci, ma mare també en silenci i jo tenint ganes de plorar. A l'endemà una altra vegada a escola amb el regust del diumenge al secà i l'esperança que el pròxim cap de setmana seria més llarg, no sé com.