Per què diumenge de vesprada?

Jo crec que ningú ens prepara per als diumenges de vesprada. Els elements són pocs, unes hores a casa, una finestra que es va enfosquint, una televisió en marxa, una faena no feta. Tanmateix, també ocorre quan has estat tot un cap de setmana fora, o un diumenge feliç en una caseta prop de Nàquera: deixes la companyia, la festa, i penses en què és diumenge, trist dia que et torna a la setmana sencera, quan  reprens ser treballador, estudiant, aturat... Sempre defense la rutina, però això no vol dir que durant hores o minuts -segons els ànims-  no senta, als diumenges de vesprada, l'absurditat de la vida.

Afegitó, dilluns. Ha tornat a passar. He caminat prop de la teua imatge: allí, dempeus, esperaves que tornàrem. Els passos han fugit, ningú em ve al darrere. Aleshores, s'acabava l'estiu, jo tenia una gran urgència de viure, els volia se m'amuntonaven. Ara també s'acaba l'estiu, tu dius fluixet que no hi haurà mai prou temps per guarir-te.

Dimarts que sembla un trist diumenge

Salva'm Bishop d'aquest desfici, del tumult al cor, o pitjor encara, de l'apatia que ve després de comprovar que ja hem fet tard, que ja el dia quedà darrere, que ni encara que volguera podria esbossar un somriure fals (mira: les restes del dia queden al piló de papers que no he llegit, als treballs que no he acabat, a la pantalla del televisor tota la vesprada encesa).

El tumulto en el corazón
continúa haciendo preguntas.
Y entonces se detiene e intenta responderlas,
todas en el mismo tono de voz.
Nadie podrá explicar la diferencia.

Nada inocentes, estas conversaciones comienzan
y después comprometen los sentidos,
sólo a medias.
Y después no hay elección,
y después no tiene sentido.

Hasta que un nombre
y todas sus connotaciones son lo mismo.