Asseure's i mirar

Entre els grans objectius i els xicotets objectius -del tipus què vaig a fer amb la meua vida, laboralment parlant, i si m'apunte o no a la dansa del ventre o similar- hi ha unes altres decisions més menudes. Decidir si em dutxe ara o més tard, perquè he quedat i vull conservar l'olor del gel de bany a la pell per si algú em besa el coll, decidir què em pose esta nit o si berene un poc més que solament un got de llet perquè segur que a les nou el meu estómac ja és una batalla campal. Decidir en cada moment què fer, si gitar-se al llit, sota la manta de retalls i no eixir fins que el glaç s'haja fos del tot, o asseure'm davant la finestra, com tu feies, i mirar com l'horta anava desapareixent amb el pes de la foscor. També decidir què dir, què no dir. 

I sé que si faig allò que he dit, asseure'm i mirar per la finestra, tindré algunes coses més clares.

Per què diumenge de vesprada?

Jo crec que ningú ens prepara per als diumenges de vesprada. Els elements són pocs, unes hores a casa, una finestra que es va enfosquint, una televisió en marxa, una faena no feta. Tanmateix, també ocorre quan has estat tot un cap de setmana fora, o un diumenge feliç en una caseta prop de Nàquera: deixes la companyia, la festa, i penses en què és diumenge, trist dia que et torna a la setmana sencera, quan  reprens ser treballador, estudiant, aturat... Sempre defense la rutina, però això no vol dir que durant hores o minuts -segons els ànims-  no senta, als diumenges de vesprada, l'absurditat de la vida.

Afegitó, dilluns. Ha tornat a passar. He caminat prop de la teua imatge: allí, dempeus, esperaves que tornàrem. Els passos han fugit, ningú em ve al darrere. Aleshores, s'acabava l'estiu, jo tenia una gran urgència de viure, els volia se m'amuntonaven. Ara també s'acaba l'estiu, tu dius fluixet que no hi haurà mai prou temps per guarir-te.