Entre els grans objectius i els xicotets objectius -del tipus què vaig a fer amb la meua vida, laboralment parlant, i si m'apunte o no a la dansa del ventre o similar- hi ha unes altres decisions més menudes. Decidir si em dutxe ara o més tard, perquè he quedat i vull conservar l'olor del gel de bany a la pell per si algú em besa el coll, decidir què em pose esta nit o si berene un poc més que solament un got de llet perquè segur que a les nou el meu estómac ja és una batalla campal. Decidir en cada moment què fer, si gitar-se al llit, sota la manta de retalls i no eixir fins que el glaç s'haja fos del tot, o asseure'm davant la finestra, com tu feies, i mirar com l'horta anava desapareixent amb el pes de la foscor. També decidir què dir, què no dir.
I sé que si faig allò que he dit, asseure'm i mirar per la finestra, tindré algunes coses més clares.
M'agrada. Tan de bo hi veges allò que esperes...
ResponEliminaGràcies, Alfred. Suponc que és qüestió de triar camí, sense por, i tampoc sense por a haver de canviar-lo.
ResponEliminaM'ha agradat el teu últim apunt, Perdre i trobar.
Et dic AlfredRussel, quan sé que et diuen Pep :S però com no ens coneixem personalment, i signes així, em fa "apuro" dir-te Pep :D
ResponEliminaNo tingues cap apuro per això, només faltava. Dis-me com t'abellisca, però Pep m'està bé, Coralet (ja veus que jo faig servir el teu nom blogaire, però és que m'agrada... tret que em digues el contrari). Ànims i gràcies (també m'ha agradat el teu últim apunt)
ResponElimina