Matins que s'assemblen

Alguna cosa s'assembla a aquells matins dels disset, quan les vesprades estaven ocupades de classes i faena, i les hores de llum corrien massa apressa, amb la sensació que no em duia bé amb les busques, i ara em fugien i ara semblaven enganxar-se a la meua pell, i era un muntó de rellotges immòbils els que arrossegava. Aquells matins llegia poemes un poc d'amagat, pensant que tenia alguna cosa de dona romàntica i bohèmia llegir poesia. Ho feia en un dels dos llitets de la meua habitació, el que estava sota la finestra, i em distraia veure com el feix de llum anava canviant de lloc al meu cos. Ara els pits, ara la panxa, ara la cuixa. Repetia les lectures, avançava poc en el meu discurs de perquè algunes coses i no altres, no sabia decidir-me i allunyava els passos, fins que la distància era tanta, entre un peu i un altre, que no vaig poder fer una altra cosa que caure.

Aquests matins s'assemblen en alguna cosa, faig el dinar -encara que per a dos, solament- i m'entretinc en veure com la llum canvia l'escena, encara que ho faig des de la taula i no des del llit, i no sé si això significa un cert guariment. Però ja no llig d'amagat, ni poemes ni res, tampoc escric d'amagat -fa temps que ni escric- i sembla que la vida m'espenta a decidir-me quan a mi el que m'abelleix hui seria fugir a la mar i posar la mà a la superfície de l'aigua durant el temps suficient per oblidar-me d'ella.