Hi hagué un temps, uns anys, supose, en què em venia de tant en tant la mateixa sensació de fragilitat. En qualsevol moment, pensava, en qualsevol moment podem caure, la gent que m'estime i jo. S'havia mort la meua àvia feia no res, i algú a qui trobaré a faltar sempre, feia un any i mig. Som, li deia a ma mare, com les bitlles que algú intenta tombar. Solament podem esperar, mare, que la bola tarde anys en encertar el colp.
L'altre dia, de nit, vaig veure un trosset d'un programa, on no sé perquè, algunes mares parlaven sobre la mort dels seus fills. Crec que eren portugueses, i s'havien associat per poder parlar i passar el dol més tranquil·lament, o amb més companyia. Vaig reconéixer algunes de les paraules que digué una mare: hagueren d'acceptar, ella i el seu home, que hi ha coses que no es poden canviar, que no admeten reparació. El procès del dol és això, anar acceptant allò que no es pot reparar.
I entre aquests pensaments seriosos, els xiquets tots els dies me'n diuen alguna. Ahir, un xiquet a qui tinc un afecte especial, mentre miràvem com havia germinat el fesol, em digué: sí, ha salido una rama del cacahuete blanco. Un fesol, una alubia, o un frijol, però no un cacahuete blanco!
També em fa molta gràcia que diguen sempre ponido, i no puesto, que diguen pombero i no bombero (había un pombero, tilin tilin tilero), que diguen pucaracha i no cucaracha. Que diguen gomitar i no vomitar (jo deia gotifarra i no botifarra)
I somric quan els sent dir, a uns xiquets de cinc anys, pos jo cuando era pequeño... I què ets ara, els responc, major?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada