Quan ja estic oficialment malalta -ho he anunciat a ma mare, ma mare s'ha queixat de les meues imprudències (gelats, banys a deshora, cabell mullat, massa escot)- els pensaments rèmores, hi tornen. La pesadesa tendeix a la pesadesa, la febra tendeix a la circularitat i l'exageració, el plor ve fàcil: que estrany, qualsevol diria que hui estic trista... La xiqueta, però, m'ha dit que troba a faltar molt a la seua mare, que la besa (com jo havia acabat de besar a la meua) en la cara, que demà o l'altre (sempre és demà) anirà a la presó per vore-la. Qualsevol diria que estic trista, mirant-me ara, asseguda sense trobar cap poema, massa cansada per a un dia feliç, massa egocèntrica per a un bon vers. Em quede curta, pot ser sempre.
Chemin de fer
Sola, por la vía,
el corazón golpeándome, paseaba.
Las traviesas estaban demasiado juntas
o quizá demasiado separadas.
Un escenario empobrecido:
bosque bajo, robles.
Más allá del enmarañado follaje verde-gris,
vi el pequeño estanque,
como una vieja lágrima
donde el sucio ermitaño vive
aferrándose con lucidez,
año tras año, a sus heridas.
El ermitaño disparó su escopeta,
y tembló el árbol junto a su cabaña.
Un rizo se extendió por el estanque.
La gallina se fue haciendo chuk, chuk.
"¡El amor debería ponerse en marcha!"
gritó el viejo ermitaño.
A través del estanque,
un eco intentaba, intentaba confirmarlo.
Traducció de Joan Margarit i Sam Abrams.
Noteta: FELICITATS M. -també per aquesta via de comunicació :)
ResponEliminaFes el favor de millorar-te, que encara que siga amb poesia i bona música, els refredats d'estiu tenen poca xulla i es fan pesats. Salut!
ResponEliminaSí, amb Bishop el mal de gola se duu millor, gràcies, Alfred! La veritat que estic en l'avantsala de la grip, a vore si em quede ací i no passe la porta :)
ResponElimina