De braçalets màgics

Quan aparegueren les polseretes màgiques, alguns companys de carrera, es dugueren les mans al cap. Açò ja és el que faltava i a més, que un príncep, que un polític duguera eixa estafa al canell!.
Jo em vaig assabentar de la polsereta per un migamic, que la duia posada, i em va explicar que estava fent la prova. Si notava alguna cosa, li la donaria a son pare, que era qui realment se l'havia comprat. I has notat alguna cosa, li vaig dir intentant dissimular la meua incredulitat i sorpresa. Sí, crec que si, em va respondre. Em mantinc amb més equilibri, quan m'alce del llit, per exemple, no em marege.
Allò més greu d'açò és que hages de fer la prova, és a dir, que allò que et venen, que és simplement una mentida vestida amb termes seudocientífics, tu li dones suficient credibilitat com per comprar-la i fer la prova. Supose que com sona científic, ja és prou. Per què, em pregunte, la gent li dóna el benefici del dubte a allò que es veu des de lluny, a kilòmetres, que no en mereix? Què falla? L'educació? La divulgació científica? L'augment de la presència de les pseudociències en alguns terrenys, com ara la nostra Universitat? El fet que el Govern no prohibisca una estafa? 

El divendres, el xic que feia anys, vint-i-sis concretament, també en duia una, de polsereta. Algú -no jo, ja vaig passar del tema- li preguntà si notava alguna cosa. Sí, explicà ell, quan m'entropesse amb algú, ja no caic. Tinc més equilibri, en definitiva. En definitiva? En definitiva, vaig pensar, mirant-lo molt encuriosida, l'efecte placebo és una gran cosa. El poder de la ment, diria si fóra una xarlatana.

El príncep ha de triar
La UNED ha de triar
La power balance a Kurioso.es