Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciència. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Menys boles de cristall i més boles de Drac

Amb il·lusió, vaig a començar a fer-me la col·lecció de vídeos documentals Cosmos, de Carl Sagan. Això, significa, entre altres coses, que tornarà a haver-hi diari, ací, en casa, els diumenges. M'adone que molts escriptors, pintors, etc, que conec fou per llegir els suplements dels diaris. Per diverses raons, això passà, i internet, en part, ha substituït eixe costum. Però, bé, no vull parlar de l'impacte que ha tingut tindre ordinador i internet a casa, que en el meu cas, no fa gaire anys. Vull parlar d'un article del Público, article aparegut a la secció de Ciències, que recentment han lloat. Aquest article parla de com les Pseudociències han acampat, durant dies, o durant anys en forma de màsters, a les Universitats. Citen casos com reunions d'astròlegs a la Universitat d'Alacant, futurs farmacèutics que tenen assignatures sobre l'homeopatia -moltes farmàcies venen productes homeopàtics, supose que els preparen per a això- i màsters que contenen estudis sobre les Flors de Bach. Hi ha una profunda contradicció si un mateix campus ofereix estudis de Física i també de les Flors de Bach o de grafologia, no? Com si pogueren coexistir, les dues coses, en un mateix espai. Supose que hi ha màniga ampla per a certs estudis, si hi ha gent que es troba millor després de prendre's unes quantes càpsules que no contenen pràcticament res, qui som nosaltres per dir que no, que això no? Clar, el problema és que per a algun motiu estem al segle XXI i no en l'època de bruixes i bruixots. Estem?? A més d'açò que ocorre a algunes Universitats, també una se pregunta en quina època està ,quan, de matinada, encén la televisió i veu espectres, cartes que parlen de futur i boles, que malauradament, no són boles de Drac.

dijous, 22 de juliol del 2010

De braçalets màgics

Quan aparegueren les polseretes màgiques, alguns companys de carrera, es dugueren les mans al cap. Açò ja és el que faltava i a més, que un príncep, que un polític duguera eixa estafa al canell!.
Jo em vaig assabentar de la polsereta per un migamic, que la duia posada, i em va explicar que estava fent la prova. Si notava alguna cosa, li la donaria a son pare, que era qui realment se l'havia comprat. I has notat alguna cosa, li vaig dir intentant dissimular la meua incredulitat i sorpresa. Sí, crec que si, em va respondre. Em mantinc amb més equilibri, quan m'alce del llit, per exemple, no em marege.
Allò més greu d'açò és que hages de fer la prova, és a dir, que allò que et venen, que és simplement una mentida vestida amb termes seudocientífics, tu li dones suficient credibilitat com per comprar-la i fer la prova. Supose que com sona científic, ja és prou. Per què, em pregunte, la gent li dóna el benefici del dubte a allò que es veu des de lluny, a kilòmetres, que no en mereix? Què falla? L'educació? La divulgació científica? L'augment de la presència de les pseudociències en alguns terrenys, com ara la nostra Universitat? El fet que el Govern no prohibisca una estafa? 
El divendres, el xic que feia anys, vint-i-sis concretament, també en duia una, de polsereta. Algú -no jo, ja vaig passar del tema- li preguntà si notava alguna cosa. Sí, explicà ell, quan m'entropesse amb algú, ja no caic. Tinc més equilibri, en definitiva. En definitiva? En definitiva, vaig pensar, mirant-lo molt encuriosida, l'efecte placebo és una gran cosa. El poder de la ment, diria si fóra una xarlatana.

El príncep ha de triar
La UNED ha de triar
La power balance a Kurioso.es

divendres, 2 de juliol del 2010

La bloguera despistada

Ahir
V., després de parlar sobre les amigues del poble (una, en un poble xicotet, diu, no li pot fer ascos a res), no sé com ni perquè, comença a parlar sobre el que saben els xiquets i adolescents de hui en dia, millor dit ,el que no saben. Que ella, que féu la ESO, ja sap que ha après molt menys que un que féu BUP  i COU, però que troba que la ESO d'ara és pitjor que la seua, de fa uns sis o set anys. Conta el cas d'una xica de disset anys, Segon de Batxillerat, que no sabia què era el Mur de Berlin. 
Si el nom ja t'ho diu, repetia, mentre nosaltres dinàvem.
L'any passat, jo també em vaig sorprendre que un alumne de quart de carrera de Biologia no sabera (o que ni li sonara el nom) qui era Homer (no Homer Simpson, l'altre). F. feia poc acusava els companys de Biologia que no sabien diferenciar un cactus d'una eufòrbia de ignorants. Jo li deia que molts, com ell mateixa, no sabien escriure valencià. Ell, ofès, em responia que a un llicenciat de Biologia no se li demana que escriga bé una llengua, sí que sàpia coses fonamentals sobre ciència. Clar, què és el fonamental? Què he de saber i no sé? Qui em dirà ignorant perquè no tinc ni idea, per exemple, dels artròpodes?
Què és tindre cultura general? Què he de recordar, sí o sí, del que he estudiat en la carrera?
Tal vegada tot siga un problema d'ego/s.

Avui
Volia escriure sobre el bloguer o la bloguera despistada, quan cau en una pàgina inadequada per al seu esperit. A diferència d'aquells que senten La Cope per a encendre's i autoafirmar-se -i de pas, que els entre maldecap- jo preferisc no assabentar-me'n de què diuen alguns. D'altra banda, no vull posar-me en contra de cap blog -encara que a un/a se li diga imbècil, però educadament, sense dir-li la paraula imbècil. 
Un bon amic sempre m'ha dit que deuria llegir més assajos, més filosofia, entrar en alguna associació en què es defensen algunes idees paregudes a les meues, que això m'ensenyaria a defensar, amb paraules, de manera raonada, les pròpies idees. La poesia i la novel·la no m'han ensenyat això, i encara que tinga dos o tres coses clares, em tomben fàcilment en alguns temes.

diumenge, 30 de maig del 2010

Ehem... m'està parlant de vida artificial?


Llig amb molt d’interés alguns articles sobre l’última notícia científica que ha tingut ressò als periòdics generals. Entre aquests, hi ha articles bastant vergonyosos. Quina mania en comparar alguns científics amb déu! El que ha aconseguit Craig Venter, pel que diuen,no és crear vida artificial -malgrat la seua pròpia obstinació en anunciar-ho així- el que ha fet realment ha sigut copiar un genoma d’un bacteri ( el genoma és tot el material genètic d’un organisme) i introduïr-lo en la maquinària adequada, que no és altra cosa que una altre bacteri sense genoma, i aquesta última esdevé, amb el nou genoma, un nou bacteri, com una mena de patchwork. O també, una mena de copiar i apegar (o introduïr). Segons sembla, l’avanç és un avanç tècnic, diuen, que té sobretot importància pel mètode utilitzat.
Està clar també, que açò ha donat peu a que polítics i governs reaccionen i vulguen iniciar el necessari debat sobre quins van a ser els límits que imposarem (tots, ciutadà normal i corrent i expert) a alguns aspectes de la ciència, com per exemple, al camp del disseny dels organismes. O organismes a la carta. Els científics i divulgadors científics es sorprenen que aquest debat encara no s’haja iniciat a la societat, lluny de falàcies i catastrofismes, i segurament, crec jo, ha de veure amb la poca divulgació científica que arriba a la majoria de la gent, i la que arriba moltes vegades està plena de bajanades i més bé, desinforma.
Com a mi també em solen interessar les curiositats, la informació menor, m’ha sorprès veure que al nou genoma sintetitzat, la còpia del genoma natural, se li ha afegit unes marques d’aigua que no són sinó seqüències de nucleòtids que no codifiquen per a proteïnes. Aquestes, com bé diu Carl Zimmer, es poden perdre fàcilment, ja que com que no codifiquen proteïnes no estan subjectes a la selecció natural, i poden ocórrer mutacions en les seqüències sense que tinga cap efecte perjudicial (ni avantatjós) per al bacteri O siga, són marques d’aigua amb una molt probable poca permanència.
Les seqüències de nucleòtids són una filera de lletres que segons estiguen combinades, sempre en grup de tres, els anomenats codons, donaran un aminoàcid o un altre (i els aminoàcids són les molècules que formen les proteïnes). Als aminoàcids, per a abreviar, se’ls ha donat una lletra que els identifica. Les marques d’aigua, per tant, si hom les tradueix a les lletres dels aminoàcids corresponents, resulten ser frases que els investigadors han elegit per una o altra raó.
Per exemple, una de les marques d’aigua és una frase de James Joyce : “To live, to err, to fall, to triumph, to recreate life out of life.” A mi m’ha semblat una miqueta desafortunada i prepotent.
Si això de crear vida, un dels objectius de la branca de la biologia sintètica, m’interessa, a part de per les aplicacions pràctiques que poden ser-nos de molta utilitat, és també pel que té a veure amb el mateix origen de la vida.

dissabte, 8 de maig del 2010

El genoma dels neandertals, al Science

Ahir la prestigiosa revista Science va publicar l'esborrany del genoma de Homo neanderthalensis. Justament fa solament pocs dies que en l'assignatura d'Evolució molecular, ens explicaven el projecte de S. Pääbo per seqüenciar l'ADN de fragments d'ossos de tres neandertals. El temps de separació entre els humans actuals i els neandertals data d'uns cinc-cents mil anys, mentre que amb els ximpazès, la separació s'allarga fins als cinc o set milions d'anys. O siga, que es tractaria, el neandertal, de l'espècie més pròxima als humans. El que han destacat la majoria de periòdics, és l'existència de gens (pocs, però estan) neandertals en els humans (s'han comparat les seqüències dels tres individus abans esmentats amb cinc humans moderns) i d'allò que se'n deriva: que hi hauria hagut aparellament.

Els fòssils d'aquest grup tan proper a nosaltres van ser considerats per molts científics com els avantpassats directes dels europeus actuals, ja que els primers fòssils (i les restes trobades durant molt de temps) foren descoberts en aquest continent.

Posteriorment, amb la progressió del coneixement científic, tant l'extret de la paleontologia com de la biologia molecular, l'origen dels humans es situà a l'Àfrica. La teoria Out of Africa, , nom que el pren de la pel·lícula que ací es va traduir com Memòries d'Àfrica, justament situa aquest Homo sapiens arcaïc a l'Àfrica, fa 150.000 anys, i aquest, més tard, migraria cap a Europa i Àsia.

Pensem en la dificultat d'aïllar el DNA dels fòssils estudiats, d'uns 40.000 anys, ja que junt al DNA d'interés, també trobem DNA de molts microorganismes que viuen en eixos fragments. Aquest projecte començà als 90!

Per altra part, llig al blog de Carl Zimmer, que hi ha científics crítics amb els últims estudis d'hibridació entre homínids (o els dos tipus d'humans ^* ). Segons expliquen, les variants genètiques que comparteixen els neandertals i els humans podrien haver estat compartits ja pels ancestres d'ambdós en el cas de que aquests provingueren de la mateixa zona africana -si per alguna raó, aquestes variants es trobaren en eixa zona d'Àfrica i en altra no.

Zimmer es pregunta, més enllà del que ens afecta més directament als humans, en aquell tipus d'humà que desaparegué fa uns 28.000 anys de la Terra. Eren capaços de construir ferramentes complicades i també joieria, i posseïen una mida de cervell semblant al nostre. Però quines coses més podrem saber a partir d'ara?

A mi, tanmateix, no deixa de sorprendre'm que mentre el món científic assoleix grans fites, i s'encenten nous camins cap a més coneixement, molta gent de les societats avançades –les que compten amb inversions estatals per a la ciència i conviuen amb la tecnologia- no sap encara què és un gen. Què és un gen?

divendres, 23 d’octubre del 2009

Enginyeria genètica vegetal i el cas del golden rice (primera part)

L'enginyeria genètica, així, en general, és un tema espinós. La professora es pregunta què ha passat per a que el públic (el consumidor, millor dit) veja aquesta disciplina com perillosa per al medi ambient o per a la salut. Fins ara, la majoria de millores vegetals en l'agricultura s'han orientat per ser millores per al productor i no per al consumidor. Com per exemple, endurir la pell de les tomates per a que al transport no es facen malbé. Per altra part, també altres han sigut beneficiats: les empreses d'herbicides. No sé com hauran conseguit poder realitzar aquestes tècniques, vull dir, que no em semblen gens ètiques i no sé si seran o no legals. El cas és que en certs aliments, fruites o verdures, etc, han introduït gens que els donen més resistència als herbicides. Així la quantitat d'herbicida que el llaurador pot usar, i a vegades sense altre remei, augmenta.
N'hi ha, però, aspectes positius: deixant de banda el propi avanç en el coneixement científic (com es regula l'expressió dels gens, per exemple) n'hi ha també aspectes positius en la seua aplicació.
Des de fa anys es coneix un nou tipus d'arròs- the golden rice- que, mitjançant l'enginyeria genètica, compta amb vitamina A, necessària, com sabem ja quasi tots, per evitar problemes a la visió. De fet, la raó que rau en aquell projecte és millorar la dieta d'una bona part del món que té com a base l'arròs i a la que li falta altre tipus d'aliments necessaris. Aquell arròs, però, no es conrea. Per una banda, els científics d'aquell projecte estan embolicats en temes de patents i tota la pesca, i per altra, el conreu de l'arròs es veu paralitzat també pels impediments que estan posant els propis governs.

divendres, 16 d’octubre del 2009

El que escolte a un taxi

Hui he agafat un taxi i el taxista, un home que m'ha semblat al principi simpàtic (m'ha obert la porta de darrere i tot!) tenia posada la cadena cope. Suposadament era això que en diuen tertúlia, però jo l'únic que he sentit han sigut proclames, totes elles de la mateixa orientació. Parlaven de l'avortament. Han utilitzat la ciència per recolzar més el que deien, ja sabeu la fòrmula "açò és científic" com un sinònim de veritat absoluta, i la interpretació que realitzen de teories científiques o de resultats d'experiments sol ser sempre esbiaixada. Segons ells, la biologia molecular i no sé quines disciplines més de la biologia, assegura que la vida comença una vegada produïda la fusió dels nuclis de les gàmetes. He recordat dues persones, aleshores. L'historiador i metge Josep Lluís Barona, i l'escriptora Marisa Madieri. El primer per un magnífic article sobre aquesta qüestió, on exposa amb claredat perquè la ciència no pot decidir què és vida (què és individu) i què no. La segona perquè, encara que no explica la seua posició d'una manera clara, sinó com una anotació al llibre Verda aigua, estava en contra de l'avortament.