L'enginyeria genètica, així, en general, és un tema espinós. La professora es pregunta què ha passat per a que el públic (el consumidor, millor dit) veja aquesta disciplina com perillosa per al medi ambient o per a la salut. Fins ara, la majoria de millores vegetals en l'agricultura s'han orientat per ser millores per al productor i no per al consumidor. Com per exemple, endurir la pell de les tomates per a que al transport no es facen malbé. Per altra part, també altres han sigut beneficiats: les empreses d'herbicides. No sé com hauran conseguit poder realitzar aquestes tècniques, vull dir, que no em semblen gens ètiques i no sé si seran o no legals. El cas és que en certs aliments, fruites o verdures, etc, han introduït gens que els donen més resistència als herbicides. Així la quantitat d'herbicida que el llaurador pot usar, i a vegades sense altre remei, augmenta.
N'hi ha, però, aspectes positius: deixant de banda el propi avanç en el coneixement científic (com es regula l'expressió dels gens, per exemple) n'hi ha també aspectes positius en la seua aplicació.
Des de fa anys es coneix un nou tipus d'arròs- the golden rice- que, mitjançant l'enginyeria genètica, compta amb vitamina A, necessària, com sabem ja quasi tots, per evitar problemes a la visió. De fet, la raó que rau en aquell projecte és millorar la dieta d'una bona part del món que té com a base l'arròs i a la que li falta altre tipus d'aliments necessaris. Aquell arròs, però, no es conrea. Per una banda, els científics d'aquell projecte estan embolicats en temes de patents i tota la pesca, i per altra, el conreu de l'arròs es veu paralitzat també pels impediments que estan posant els propis governs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada