Adéu, xiquets!

En la pel·lícula Conte d'estiu, la xica principal (la que més m'agradà vos recorde) deia que qualsevol persona tenia el seu interés. Que no podia avorrir-se perquè sentia massa curiositat per saber de la gent amb la que estava parlant. Per això, afegia, era etnòloga. Jo no vaig tant enllà: m'agrada alguna gent, altra me la bufa. Per això, pot ser, no em fiu etnòloga.

No fan cas quan els dic que no s'arranquen fulles de les plantes, que no usen maricón com a insult, que esmorzen asseguts i no corrent pel pati. Que no es barallen, que no ploren per una minúcia. Alguns atenen quan els explique que això que veuen és una olivera i això em plau molt.

Em sorprén, entre altres coses, que alguns ja tinguen les seues preferències: hi ha un xiquet, per exemple, que escodrinya sempre el terra per vore què troba- panderoles, porquets de Sant Antoni, una sargantana sense cua...També com alguns xiquets ja acaben bé les feines, pinten acuradament, mentre d'altres fan quatre gargots i volen de seguida aplaudiments pel seu treball.

Els trobaré a faltar, a uns més que a uns altres, perquè no sóc etnòloga, quan el dilluns m'alce, a una altra hora, sense presses perquè faig tard, i no els diré bon dia com he fet al llarg d'un mes: insistint perquè alguns de matí estaven muts i no em responien...

Cara i creu?

Hi hagué un temps, uns anys, supose, en què em venia de tant en tant la mateixa sensació de fragilitat. En qualsevol moment, pensava, en qualsevol moment podem caure, la gent que m'estime i jo. S'havia mort la meua àvia feia no res, i algú a qui trobaré a faltar sempre, feia un any i mig. Som, li deia a ma mare, com les bitlles que algú intenta tombar. Solament podem esperar, mare, que la bola tarde anys en encertar el colp.

L'altre dia, de nit, vaig veure un trosset d'un programa, on no sé perquè, algunes mares parlaven sobre la mort dels seus fills. Crec que eren portugueses, i s'havien associat per poder parlar i passar el dol més tranquil·lament, o amb més companyia. Vaig reconéixer algunes de les paraules que digué una mare: hagueren d'acceptar, ella i el seu home, que hi ha coses que no es poden canviar, que no admeten reparació. El  procès del dol és això, anar acceptant allò que no es pot reparar.

I entre aquests pensaments seriosos, els xiquets tots els dies me'n diuen alguna. Ahir, un xiquet a qui tinc un afecte especial, mentre miràvem com havia germinat el fesol, em digué: sí, ha salido una rama del cacahuete blanco. Un fesol, una alubia, o un frijol, però no un cacahuete blanco!

També em fa molta gràcia que diguen sempre ponido, i no puesto, que diguen pombero i no bombero (había un pombero, tilin tilin tilero), que diguen pucaracha i no cucaracha. Que diguen gomitar i no vomitar (jo deia gotifarra i no botifarra)

I somric quan els sent dir, a uns xiquets de cinc anys, pos jo cuando era pequeño... I què ets ara, els responc, major?