Adéu, xiquets!

En la pel·lícula Conte d'estiu, la xica principal (la que més m'agradà vos recorde) deia que qualsevol persona tenia el seu interés. Que no podia avorrir-se perquè sentia massa curiositat per saber de la gent amb la que estava parlant. Per això, afegia, era etnòloga. Jo no vaig tant enllà: m'agrada alguna gent, altra me la bufa. Per això, pot ser, no em fiu etnòloga.

No fan cas quan els dic que no s'arranquen fulles de les plantes, que no usen maricón com a insult, que esmorzen asseguts i no corrent pel pati. Que no es barallen, que no ploren per una minúcia. Alguns atenen quan els explique que això que veuen és una olivera i això em plau molt.

Em sorprén, entre altres coses, que alguns ja tinguen les seues preferències: hi ha un xiquet, per exemple, que escodrinya sempre el terra per vore què troba- panderoles, porquets de Sant Antoni, una sargantana sense cua...També com alguns xiquets ja acaben bé les feines, pinten acuradament, mentre d'altres fan quatre gargots i volen de seguida aplaudiments pel seu treball.

Els trobaré a faltar, a uns més que a uns altres, perquè no sóc etnòloga, quan el dilluns m'alce, a una altra hora, sense presses perquè faig tard, i no els diré bon dia com he fet al llarg d'un mes: insistint perquè alguns de matí estaven muts i no em responien...

L'estiu a la piscina xicoteta

Em mirava hui reflectida en el vidre de les portes de l'ascensor, i sense poder-ho evitar, he començat a riure'm un poc nerviosament: tinc la sensació que aquest juliol no el passe jo, que la marxa que duc és massa per al meu esperit tranquil i la parsimònia amb què faig les coses. Però una bandada de xiquets no atén estes coses, i demana atenció constant. Tenen set, tenen calor, tenen fam, o no en tenen, tenen pixera... i una llarga llista. 

Amb el cabell tot embullat, maldecap d'estar al sol, al costat de la piscina però sense banyar-me, em mirava i no em reconeixia. No hi estic acostumada. I de cap de les maneres m'acostume al sol. El sol, l'exposició al sol de juliol, és un verí. Tanmateix, vore als nanos jugar i sentir algunes coses que diuen pot ser interessant. Sembla un altre món, supose que jo he oblidat massa coses de la meua infantesa, i sempre dic que la raó del meu oblit és que vaig ser molt feliç. Tranquil·la també, i feliç.

Alguns d'aquests xiquets vénen d'una residència, i intente imaginar el que sentiran quan veuen que als altres xiquets els arrepleguen els pares o els iaios, i a d'ells no. Fa poc isqué un estudi publicat sobre els xiquets entre els sis i els catorze anys. Segons sembla, es deia que aquest és un tram d'edat poc conflictiu, però la investigació i posterior conclusió d'aquest estudi revel·la que no és així, que no és tant plàcida la vida dels xiquets i xiquetes d'aquesta edat.