Està trista perquè té ganes

La xiqueta, ahir, de sobte, celebrant un aniversari es posà trista: tenia ganes, diu, de plorar. Hui també, i ha volgut estar al braç d'una monitora, encara que ha mantès el plor i la tristesa. A. em diu que és molt dur, que algú tan xicotet tinga ja eixa càrrega emocional, que no puga viure amb els pares, que sàpia que la mare no vol que el pare estiga amb ells, etc. Quina sort hem tingut alguns: uns altres comencen a saber què és la vida des de ben xicotets. 

L'estiu a la piscina xicoteta

Em mirava hui reflectida en el vidre de les portes de l'ascensor, i sense poder-ho evitar, he començat a riure'm un poc nerviosament: tinc la sensació que aquest juliol no el passe jo, que la marxa que duc és massa per al meu esperit tranquil i la parsimònia amb què faig les coses. Però una bandada de xiquets no atén estes coses, i demana atenció constant. Tenen set, tenen calor, tenen fam, o no en tenen, tenen pixera... i una llarga llista. 

Amb el cabell tot embullat, maldecap d'estar al sol, al costat de la piscina però sense banyar-me, em mirava i no em reconeixia. No hi estic acostumada. I de cap de les maneres m'acostume al sol. El sol, l'exposició al sol de juliol, és un verí. Tanmateix, vore als nanos jugar i sentir algunes coses que diuen pot ser interessant. Sembla un altre món, supose que jo he oblidat massa coses de la meua infantesa, i sempre dic que la raó del meu oblit és que vaig ser molt feliç. Tranquil·la també, i feliç.

Alguns d'aquests xiquets vénen d'una residència, i intente imaginar el que sentiran quan veuen que als altres xiquets els arrepleguen els pares o els iaios, i a d'ells no. Fa poc isqué un estudi publicat sobre els xiquets entre els sis i els catorze anys. Segons sembla, es deia que aquest és un tram d'edat poc conflictiu, però la investigació i posterior conclusió d'aquest estudi revel·la que no és així, que no és tant plàcida la vida dels xiquets i xiquetes d'aquesta edat.