La xiqueta, ahir, de sobte, celebrant un aniversari es posà trista: tenia ganes, diu, de plorar. Hui també, i ha volgut estar al braç d'una monitora, encara que ha mantès el plor i la tristesa. A. em diu que és molt dur, que algú tan xicotet tinga ja eixa càrrega emocional, que no puga viure amb els pares, que sàpia que la mare no vol que el pare estiga amb ells, etc. Quina sort hem tingut alguns: uns altres comencen a saber què és la vida des de ben xicotets.
És el meu dia a dia. Que una xiqueta de set anys em diga "Sólo os importa que me coma las lentejas o no tener postre; a mi lo que me importa es volver a vivir con mis padres" és molt dur. I que per a mi siga dur només és un reflex mínim de lo dur que deu ser per a ells.
ResponEliminaMare meua, quina frase, no? Bé, però gràcies a tu, la xiqueta estarà més feliç, besos.
ResponEliminap.s.si tornes per València, avisa i ens en farem una...
Torne, torne. Si tot va bé, d'ací dos caps de setmana. Seguirem informant ;)
ResponEliminaalba