Em mirava hui reflectida en el vidre de les portes de l'ascensor, i sense poder-ho evitar, he començat a riure'm un poc nerviosament: tinc la sensació que aquest juliol no el passe jo, que la marxa que duc és massa per al meu esperit tranquil i la parsimònia amb què faig les coses. Però una bandada de xiquets no atén estes coses, i demana atenció constant. Tenen set, tenen calor, tenen fam, o no en tenen, tenen pixera... i una llarga llista.
Amb el cabell tot embullat, maldecap d'estar al sol, al costat de la piscina però sense banyar-me, em mirava i no em reconeixia. No hi estic acostumada. I de cap de les maneres m'acostume al sol. El sol, l'exposició al sol de juliol, és un verí. Tanmateix, vore als nanos jugar i sentir algunes coses que diuen pot ser interessant. Sembla un altre món, supose que jo he oblidat massa coses de la meua infantesa, i sempre dic que la raó del meu oblit és que vaig ser molt feliç. Tranquil·la també, i feliç.
Alguns d'aquests xiquets vénen d'una residència, i intente imaginar el que sentiran quan veuen que als altres xiquets els arrepleguen els pares o els iaios, i a d'ells no. Fa poc isqué un estudi publicat sobre els xiquets entre els sis i els catorze anys. Segons sembla, es deia que aquest és un tram d'edat poc conflictiu, però la investigació i posterior conclusió d'aquest estudi revel·la que no és així, que no és tant plàcida la vida dels xiquets i xiquetes d'aquesta edat.
