Adéu, xiquets!

En la pel·lícula Conte d'estiu, la xica principal (la que més m'agradà vos recorde) deia que qualsevol persona tenia el seu interés. Que no podia avorrir-se perquè sentia massa curiositat per saber de la gent amb la que estava parlant. Per això, afegia, era etnòloga. Jo no vaig tant enllà: m'agrada alguna gent, altra me la bufa. Per això, pot ser, no em fiu etnòloga.

No fan cas quan els dic que no s'arranquen fulles de les plantes, que no usen maricón com a insult, que esmorzen asseguts i no corrent pel pati. Que no es barallen, que no ploren per una minúcia. Alguns atenen quan els explique que això que veuen és una olivera i això em plau molt.

Em sorprén, entre altres coses, que alguns ja tinguen les seues preferències: hi ha un xiquet, per exemple, que escodrinya sempre el terra per vore què troba- panderoles, porquets de Sant Antoni, una sargantana sense cua...També com alguns xiquets ja acaben bé les feines, pinten acuradament, mentre d'altres fan quatre gargots i volen de seguida aplaudiments pel seu treball.

Els trobaré a faltar, a uns més que a uns altres, perquè no sóc etnòloga, quan el dilluns m'alce, a una altra hora, sense presses perquè faig tard, i no els diré bon dia com he fet al llarg d'un mes: insistint perquè alguns de matí estaven muts i no em responien...