De tots els fulls en blanc

He tornat a imaginar que ella m'ensenyava una altra vegada el poema i me'n demanava un. Com si jo poguera. Acumulava cues d'il·lusions com cometes a la mà, il·lusions que durant un temps brillaren amb força i amb elles tacava fulles. Vaig mentir aleshores, em mosseguí els llavis que volien dir-li que sí. Aquesta volta, set o vuit anys després, tinc massa coses que dir-li i sé que no callaré. Li he de contar com és d'estranya la quietud dins del canvi, com puc dir que tot ha canviat i que no ha canviat res, li he de contar que ara, al fons de tots els fulls en blanc, colpegen cors semblants als nostres

Labordeta i Labordeta

Que qui s'ha mort? dic, mentre em prepare la dutxa després d'un cap de setmana de descans, de caseta i bassa d'aigua ja bruta, d'oratge que anuncia el canvi d'estació i de camping al costat de la mar. L'he sentit poc, a Labordeta, però sempre que ho he fet, l'he admirat. Suponc que el conec, com  moltes altres coses, pels meus pares: qui sap si en algun raconet de la casa, hi haurà una cassette d'ell... Entre tantes altres coses que fa temps que no regire.

Vos enllace una entrevista on parla del seu germà Miguel Labordeta (havia escrit el que deia, el que jo recorde que deia, però he fet un mal toc, i he esborrat l'escrit)

Destino

 

Lo sabéis amigos
no volveremos más.
La virtud de la lluvia
se aniquila en los soles
y el viento entre las flores
se sumerge en la sangre de los toros.
Sólo los viejos vagabundos al morir
pueden saber quizá
el secreto de la hora derramada
y el porqué de la mujer húmeda en estío.
Pero nosotros no. No podemos volver.
Es imposible calavera mariposa
el tiempo entre la niebla seducido.
Somos nosotros mismos
el ritmo pereciente
y nuestro gesto
la invisible caracola de la muerte
primavera pura aniquilada
en incesantes mundos destruidos.
Nada más. Tan sólo eso.
Un levantar baldío de los brazos
para recoger el mar que se nos huye
pletórico de ahogados y de olvidos.
Un lamento también
y un querer crear agujeros
en el agua mansa de los recién nacidos.
Mientras os alejáis
cantando juventudes
yo permanezco aquí
mudo y atónito
como un muerto inmortal
soñando vida inmensa
y una antigua e inconcebible libertad.
No volveremos más.
Es cierto amigos.
Atardece.
La estatua el árbol la hormiga
y esta pena mía tan hermosa
se confunden en la mente ignorada de las manos.
35 segundos han pasado en mi reloj de Pulsera

Miguel Labordeta

Queden pendents moltes coses, algunes són llegir certs llibres, certs poetes, abans de què no puguem mirar el rellotge.

Cara i creu?

Hi hagué un temps, uns anys, supose, en què em venia de tant en tant la mateixa sensació de fragilitat. En qualsevol moment, pensava, en qualsevol moment podem caure, la gent que m'estime i jo. S'havia mort la meua àvia feia no res, i algú a qui trobaré a faltar sempre, feia un any i mig. Som, li deia a ma mare, com les bitlles que algú intenta tombar. Solament podem esperar, mare, que la bola tarde anys en encertar el colp.

L'altre dia, de nit, vaig veure un trosset d'un programa, on no sé perquè, algunes mares parlaven sobre la mort dels seus fills. Crec que eren portugueses, i s'havien associat per poder parlar i passar el dol més tranquil·lament, o amb més companyia. Vaig reconéixer algunes de les paraules que digué una mare: hagueren d'acceptar, ella i el seu home, que hi ha coses que no es poden canviar, que no admeten reparació. El  procès del dol és això, anar acceptant allò que no es pot reparar.

I entre aquests pensaments seriosos, els xiquets tots els dies me'n diuen alguna. Ahir, un xiquet a qui tinc un afecte especial, mentre miràvem com havia germinat el fesol, em digué: sí, ha salido una rama del cacahuete blanco. Un fesol, una alubia, o un frijol, però no un cacahuete blanco!

També em fa molta gràcia que diguen sempre ponido, i no puesto, que diguen pombero i no bombero (había un pombero, tilin tilin tilero), que diguen pucaracha i no cucaracha. Que diguen gomitar i no vomitar (jo deia gotifarra i no botifarra)

I somric quan els sent dir, a uns xiquets de cinc anys, pos jo cuando era pequeño... I què ets ara, els responc, major?

Dos apunts

Agafe Claustre de la biblioteca, contrapunt poètic de la novel·la El Canto de la alondra, amb la que m'estic emocionant tant. Em tem que passarà el que pensava. Note que molts poetes utilitzen massa paraules, vull dir, el discurs es perd i vas a trompicons pel poema, no flueix. Tal vegada és perquè volen mostrar que saben moltes paraules (les que la gent normal, com jo, no utilitza, la que es troben als diccionaris). Tanmateix, solament l'he fullejat, o siga, que açò és únicament la primera impressió, que per immediata no deixa de ser bona.

Els llibres que esperen que em commocionen (és una paraula massa forta, però és la que m'ha vingut al cap) són els comprí a la Fira: Poesia completa de Watanabe i Poemas escogidos de Darwix. Quan la teua vida sembla una vida sense cap gràcia, amb una dosi de crisi, acudeix a la poesia.






Quan l'altre dia escrivia sobre la cursa dels vuitmil, encara no sabia que un muntanyer de vocació, es debatia entre la vida i la mort. Quan un s'enfronta a la muntanya sap el risc que corre, però això no li lleva que ho viscam com una tragèdia. La llei de l'alpinisme, allò que s'emmarca dins de l'espirit dels muntanyers, dicta que no s'ha d'abandonar a un company si aquest necessita la nostra ajuda, i solament quan la situació és massa perillosa per a qui auxilia, deu marxar cap a un lloc segur (el camp base). Però això no sempre ocorre. Pel fet d'estar a milers de metres més prop del cel, els humans no obliden la seua mesquinesa, la por, o la ingratitud. Oiarzabal es queixava dels sherpes, quan ell mateixa havia abandonat el company a la seua sort, justament al queixar-se és quan els altres (periodistes i aficionats) s'han preguntat sobre la seua acció. És possible que ningú gose dir què ha de fer un en eixes situacions extremes, per què, com saber si aquest alpinista féu tot el que va poder?
Tanmateix, un sherpa, de nom Dawa, es quedà junt a Tolo Calafat, quan el que li quedava de vida era massa incert. Els herois, com digué Calpurní, són els que fan un pas endavant mentre els altres es queden darrere, els que es queden malgrat el perill, quan els altres tornen a la seguretat. L'article de Rodrigálvarez per al País, posa els pèls de punta. A mi em sembla que els sherpes sempre són els més oblidats, els que més s'ajuen per menys.