Agafe Claustre de la biblioteca, contrapunt poètic de la novel·la El Canto de la alondra, amb la que m'estic emocionant tant. Em tem que passarà el que pensava. Note que molts poetes utilitzen massa paraules, vull dir, el discurs es perd i vas a trompicons pel poema, no flueix. Tal vegada és perquè volen mostrar que saben moltes paraules (les que la gent normal, com jo, no utilitza, la que es troben als diccionaris). Tanmateix, solament l'he fullejat, o siga, que açò és únicament la primera impressió, que per immediata no deixa de ser bona.
Els llibres que esperen que em commocionen (és una paraula massa forta, però és la que m'ha vingut al cap) són els comprí a la Fira: Poesia completa de Watanabe i Poemas escogidos de Darwix. Quan la teua vida sembla una vida sense cap gràcia, amb una dosi de crisi, acudeix a la poesia.
Quan l'altre dia escrivia sobre la cursa dels vuitmil, encara no sabia que un muntanyer de vocació, es debatia entre la vida i la mort. Quan un s'enfronta a la muntanya sap el risc que corre, però això no li lleva que ho viscam com una tragèdia. La llei de l'alpinisme, allò que s'emmarca dins de l'espirit dels muntanyers, dicta que no s'ha d'abandonar a un company si aquest necessita la nostra ajuda, i solament quan la situació és massa perillosa per a qui auxilia, deu marxar cap a un lloc segur (el camp base). Però això no sempre ocorre. Pel fet d'estar a milers de metres més prop del cel, els humans no obliden la seua mesquinesa, la por, o la ingratitud. Oiarzabal es queixava dels sherpes, quan ell mateixa havia abandonat el company a la seua sort, justament al queixar-se és quan els altres (periodistes i aficionats) s'han preguntat sobre la seua acció. És possible que ningú gose dir què ha de fer un en eixes situacions extremes, per què, com saber si aquest alpinista féu tot el que va poder?
Tanmateix, un sherpa, de nom Dawa, es quedà junt a Tolo Calafat, quan el que li quedava de vida era massa incert. Els herois, com digué Calpurní, són els que fan un pas endavant mentre els altres es queden darrere, els que es queden malgrat el perill, quan els altres tornen a la seguretat. L'article de Rodrigálvarez per al País, posa els pèls de punta. A mi em sembla que els sherpes sempre són els més oblidats, els que més s'ajuen per menys.
Quan l'altre dia escrivia sobre la cursa dels vuitmil, encara no sabia que un muntanyer de vocació, es debatia entre la vida i la mort. Quan un s'enfronta a la muntanya sap el risc que corre, però això no li lleva que ho viscam com una tragèdia. La llei de l'alpinisme, allò que s'emmarca dins de l'espirit dels muntanyers, dicta que no s'ha d'abandonar a un company si aquest necessita la nostra ajuda, i solament quan la situació és massa perillosa per a qui auxilia, deu marxar cap a un lloc segur (el camp base). Però això no sempre ocorre. Pel fet d'estar a milers de metres més prop del cel, els humans no obliden la seua mesquinesa, la por, o la ingratitud. Oiarzabal es queixava dels sherpes, quan ell mateixa havia abandonat el company a la seua sort, justament al queixar-se és quan els altres (periodistes i aficionats) s'han preguntat sobre la seua acció. És possible que ningú gose dir què ha de fer un en eixes situacions extremes, per què, com saber si aquest alpinista féu tot el que va poder?
Tanmateix, un sherpa, de nom Dawa, es quedà junt a Tolo Calafat, quan el que li quedava de vida era massa incert. Els herois, com digué Calpurní, són els que fan un pas endavant mentre els altres es queden darrere, els que es queden malgrat el perill, quan els altres tornen a la seguretat. L'article de Rodrigálvarez per al País, posa els pèls de punta. A mi em sembla que els sherpes sempre són els més oblidats, els que més s'ajuen per menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada