Eixa fou la casa del meu avi. Contant-te la història puc fer-te vindre el plor que sempre guardem al pit com un deute per continuar vius i poden els teus ulls esdevindre dos crepuscles. Eixa fou la casa del meu avi: ací el seu plor d’exili, ací paraules que no entens. Ací les quatre mans que l’arrossegaren fins que el futur li va fugir del rostre.
Aquesta pel·li em va decebre. No sé... tal volta esperava trobar-me una anàlisi profunda del conflicte entre Israel i Palestina. A vegades certes coses em resultaven inversemblants i, sobretot, me n'aní del cinema amb la sensació que no havia aprés res de nou.
ResponEliminaHola, una altra volta... mmm, a mi sí que m'agradà perquè pesava més la història d'ella, de la tornada, de l'enamorament, i encara que no isca massa sobre el conflicte (o sobre la situació en la que es troben els palestins) jo crec que mitjançant el personatge masculí i de "lo" desil·lusionat que es troba, una es fa a la idea...O també quan torna a la casa de l'avi.
ResponEliminaNo sols és aprendre és que ens acosten, que ens facen més reals, els conflictes més o menys llunyants.