Existim perquè ens distraiem, ens distraiem de la nostra existència. "L'ignorant i el dement", de Bernhard, l'altre dia al TEM del Cabanyal.

Per a altres la literatura, per a mi el consol i la distracció d'escriure un maig que comença amb pluja vora el record que em creix per la boca i els ulls closos com la repetició d'una imatge contínuament observada. És així com sé que existisc: cada vegada que als fulls creme les vores pàl·lides d'un desig que no podré escriure.

La sal d'aquest mar

Eixa fou la casa del meu avi. Contant-te la història puc fer-te vindre el plor que sempre guardem al pit com un deute per continuar vius i poden els teus ulls esdevindre dos crepuscles. Eixa fou la casa del meu avi: ací el seu plor d’exili, ací paraules que no entens. Ací les quatre mans que l’arrossegaren fins que el futur li va fugir del rostre.

Quedar-se

També és difícil quedar-se, moure's tots els dies pels mateixos carrers, col·laborar amb la rutina, mantindre en ordre la fúria del cos. Tallar pacientment les ales que, fins i tot, t'eixen de la boca.