Conta la meua àvia, que quan mon pare era xicotet, cada vegada que sentia les rodes d'un carro pel carrer, de seguida es posava a plorar: que vull pujar, que vull pujar! I tot eren plors i crits mentre s'agarrava al bavero de sa mare, de la seua àvia, o de la seua besàvia (la meua família ha sigut molt longeva) i les espentava cap al carrer.
Hui jo he caminat un bon tros al costat d'un carro, pujat a d'ell, un xic d'uns disset anys, boniquet, amb una camisa que posava embolaors d'Alboraya (eixa y em fa mal a la vista). He estat a punt d'amollar-li: vull pujar, vull pujar! Però l'únic que he fet, ha sigut anar més aspaiet per anar al seu costat.
M'agrada veure com els cotxes de darrere han d'esperar que el carro gire cap a un altre camí, o per a tindre la carretera lliure per adavantar. Com contrasta la pressa d'alguns amb la calma d'uns altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada