Un dia aquí, otro allà

Li ho vaig dir a Algú l'altre dia quan m'anuncià que, de cop i volta, havia comprat un bitllet de tren i marxava cap a la metròpoli. Li ho vaig dir i ho vaig recordar, o no sé si ho vaig recordar després o abans d'haver-li-ho dit... 

Els meus iaios sempre han tingut veïns singulars. Ara no, és cert, ara no en tenen pràcticament, de veïns, solament tarongers i un matrimoni que té cavalls -i que, per cert, la part masculina d'eixe matrimoni em deu un passeig a cavall-. Però bé, la cosa és que els veïns de l'antic pis dels meus iaios, ballen, de tant en tant, en el meu cap; pot ser perquè vaig ser una xiqueta molt impressionble, qui sap. Hi havia la dona, que jo no vaig conéixer, que es va engolir mitja botella de salfumant, i que sempre m'ha donat una pena terrible, la seua vida i la seua mort. Hi havia l'home pel qual faig aquesta entrada, excusa barata també per parlar dels meus iaios. L'home tenia un nom especial, L.,  però trobe que el meu iaio li deia d'alguna manera, d'alguna manera mig de burla, mig afectuosa, perquè era el que sempre s'ha dit un calçonassos, i que ara no recorde però que de segur el dissabte esbrinaré... L'home ajudava el meu iaio en les faenes del camp, del taronjar més bé, i també en les construccions que al llarg d'aquests anys s'han fet al secà (secà, per a qui no em conega: terra roja, sargantanes, borinots, taronges de sang, bacs, paelles, curses amb la bici; resumint, el meu territori d'exploració, l'únic més bé, que vaig tindre de xiqueta).

Aquest home solia dir, en un castellà de interior, Un dia aquí, otro allà, i amb això resumia qualsevol qüestió sobre la vida. O siga, acceptava de bon grat, perquè ho deia rient-se, allò incert i atzarós que té la vida: un podia creure's que així estaria tots els dies que li quedaven, vivint, per exemple, en un pis de lloguer a un poble de l'Horta Nord, i de sobte un dia alçar-se en un altre lloc, un nou lloc on començar, un nou lloc on tornar a buscar-se la vida.

La frase un dia aquí, otro allà  ha sigut repetida moltíssimes vegades en la meua família, sobretot per part de mon pare, i pot ser ara encara, si li la dius a m'agüelo, encara es dibuixe en la seua cara un somriure de record de vells temps.
L. es penjà fa uns anys, m'agüela em digué la raó, segons ella, però jo no la recorde massa bé.