Coralet pensa massa (amb un annex)

Dilluns

Ja m'ho havia dit J., és curiós com les persones, al reunir-se després de tants anys, prenen el mateix rol que en aquell temps tenien en la classe o en el grup. Ho comprove amb el meu retrobament particular del dissabte. La seductora, la callada, l'inquiet, el xarraor. Solament una sembla que rebenta l'antic rol i esdevé el centre (si la seductora ho permet) de les converses. És més fàcil continuar amb la imatge antiga: si eixa és la que teníem, per alguna raó serà.

Dimarts: Posicionaments

Hi ha coses que no entenc: les dones que porten tacons encara que els dits se'ls abotifarren dins la sabata, els vells que voten a la dreta quan han sigut d'esquerres tota la vida, els misògins, els hòmens que llancen floretes a algunes dones que passen pel seu costat, les dones que diuen que això últim els puja la moral, els anuncis de les Forces Armades -però que ens estan venent, heroisme a punta de pistola?-. No entenc els desenamoraments, i de cap de les maneres entenc els finals, ni els encertats ni els no encertats.

Dimecres: tindre por o no

Llig avui al Levante una notícia que m'interessa (a part d'eixa que diu que per ara no han trobat a L'Albufera el temut mosquit Anopheles, mosquit que domina al Delta de l'Ebre). Conten que un novillero mexicà va fugir dues vegades de la plaça, aporegat pel bou. La gent el xiulà amb ganes, i ell, amb un acte propi d'eixa festa, supose, es tallà la cua ell mateixa i alçant-la, l'ensenyà al públic. Jo me'n recordat del poema de Tadeusz Rózewicz sobre el soldat desertor (quan hi haurà un monument per als desertors?). Perquè encara que no tinga res a veure eixa notícia i els desertors, ho sé, a mi em sembla que fugir no sempre significa ser un covard.

Dimecres, annex

Aquest bell poema m'ha posat de bon humor. M'ha donat espenta, quines coses.