Punt i final

Punt i final. He tardat en acabar-lo perquè ja acostant-me al final, em sabia greu. Ja estic fora de la història. No sé si ho fareu, però jo solc ajornar els punts i final. Per això, encara que he dut aquest llibre amb mi ja anara a la facultat o de festa (sí, també), no l'obria quant a penes. Ma mare diu que m'agrada traure a passejar els llibres, i no li falta raó. Ara que ja no em va acompanyar, torne a fer el mateix: mantinc el llibre acabat de llegir a la tauleta de nit o a l'escriptori, com si m'agradara encara veure-lo i en eixe moment, quan els ulls es posen sobre ell, la imaginació torna als paisatges i la història. Solament ho faig en el cas en què el llibre m'haja agradat molt i a més, haja fet amistat amb els personatges. Que li anem a fer! No sé qui deia que rellegir era com tornar a veure vells -i estimats- amics.

T. em diu que per què no llig ja Maqroll, que aleshores sí que vaig a disfrutar. Responc que estic esperant el moment oportú, però no és del tot cert. La veritat és que sé que si el comence, hauré d'acabar-lo, i aquest llibre em sembla que seran dels que deixen empremta. O siga, que estic ajornant el punt i final. Sí, sí, ja sé que no té sentit, que quan el disfrutaré serà quan el llija i no ara, que espera, agafant pols a la prestatgeria. D'altra banda, el rellotge no s'atura, i em puc morir abans de trobar el moment oportú per llegir-lo.  

D'este estiu no passa, em dic.

"Y era Verano, hermoso Verano". Ésas eran las palabras finales del cuento predilecto de Thea, y pensó en ellas mientras salía corriendo al mundo un sábado de mayo por la mañana, con el libro de música bajo el brazo. Iba a casa de los Kohler a recibir su lección de música, pero no tenía prisa.
Era en verano cuando de verdad se vivía.

El canto de la alondra, Willa Cather