Amb camisa roja que deixava veure el coll d'una camiseta negra interior i pantalons i cinturó negre, es presentà anit a l'Olympia. Tants llargs i estusiastes foren els aplaudiments només isqué a l'escenari que hagué de parar-los tot dient: espereu, espereu que encara no hem començat i pot ser el concert no complisca les expectatives (o alguna cosa així). És igual, eixos aplaudiments ja venien de lluny, per una carrera llarga i admirable, per un grapat de cançons bellíssimes i per unes altres de to reinvindicatiu. Els meus pares, més de Serrat que de Raimon, no m'ensenyaren a escoltar-lo, fou un Ell que m'acostà a les cançons d'amor i sobretot als poemes musicats de Raimon. Cantà d'eixes les meues preferides, em faltà alguna, i cantà les que tot el públic li demana als concerts, les fixes. Ja sabem tots que les cantarà, perquè no sé fins a quin punt pot no cantar-les, no cal demanar-li-les a meitat de concert amb un crit.
Durant el concert, mirava jo el cabell blanquíssim, les arrugues de la cara, com esforçava la veu i com tancava els ulls en les cançons més crit i protesta. De tant en tant, mirava els músics, el contrabaix i el clarinet i la cara i les mans de ma mare que estava asseguda al meu costat. De tant en tant, el pensament em fugia, ara trist, ara preocupat, ara en les mans, ara en els morts, ara en la mort. Quan em descobria lluny, m'esforçava en tornar i en atendre, amb tots els sentits, al músic.
Els aplaudiments es succeïren durant les dos hores, tant a principi com a meitat com a final de cançó, i algun bonico llençat per veu de dona féu somriure Raimon.
Mentre eixíem del teatre, amb l'embús habitual de tot acte, pensava que encara podríem haver estat aplaudint, que segurament s'ho mereixia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada