Quan arribàrem, a hora però amb el sopar encara en la gola, hi havia prou gent fora del teatre i uns quants policies amb els seus respectius camions i les seues respectives botes (sempre els mire les botes, l'uniforme que representa el poder i que vol causar por, por a la violència, sense dubte) i ma mare ho va encertar, seran eixos anticatalanistes. Sí, a l'altre carrer just en front, un grupet d'una vintena de persones, amb senyeres i cartells on posa allò de sempre. No feien por. Jo els trobava fora de lloc, no era un acte independentista a favor dels Països Catalans, jo no aní per això, anava per amor a una llengua i a unes lletres, anava per la poesia, anava per Raimon. És veritat que hi haurien molts independentistes al concert, com també gent que no, però tot allò del no mos fareu catalans em semblava ridícul. A hores d'ara, Raimon encara té raó quan canta que a València hi ha gent que no l'estima gens. Ells s'ho perden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada