Una de les històries de la Bíblia que més m'han impactat -no mitjançant la lectura directa de la Bíblia, que no l'he feta, sinó que arribà a mi gràcies a una d'aquestes pel·lícules de religió del Hollywood faraònic, d'aquelles superproduccions dels cinquanta o seixanta que emeten a la tele quan ve Pasqua- és la de la Dona de Lot. Recorde, com si fóra ara, quan vaig vore la imatge: només girar-se, només per mirar allò que havia estimat, només per curiositat, esdevé sal tot el seu cos. Està a punt de salvar-se, pensí jo, als meus dotze anys, o menys, i de sobte, el castic, la mort. I també em sobtà que el seu acompanyant, qui era?, l'home?, Moisès?, no fera massa asparaments per la seua mort, com si no li importara: havia desobeït Déu, i mereixia la seua ira, degué pensar.
Bé, després trobí el poema d' Akhmàtova, al llibre que ja he esmentat per ací, i passà a ser un dels meus preferits del llibre, i més tard, vaig trobar un poema sobre el mateix personatge d'una altra gran poeta, Wislawa Szymborska, en un blog que crec que està abandonat. Buscant ara informació sobre el tema, he vist que un blog enllaçat, ja ajuntà aquests dos poemes amb un de Maria-Mercè Marçal, poeta, que d'altra banda, no em va captivar quan la vaig llegir.
Jo sempre em gire, quan marxe d'un lloc: irremeiablement, em gire, i encara que és per comprovar que no em deixe res, o per arreplegar el que he oblidat -sóc tan despistada!- realment sé que sempre ens anem deixant alguna cosa als llocs on hem estat, el temps que ens queda... els records lligats a un lloc, nugats amb força.
I amb tot açò vull dir, que jo mai, després de llegir un poema, m'he deprimit, encara que siga trist, encara que puga parlar de coses fortes. Mai Akhmàtova m'ha deprimit encara que bega per la casa devastada, per uns llavis falsos que la traïren, i encara que escriga, final perfecte del poema, que Déu no ens ha salvat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada