Quan parle sobre poesia, o sobre la meua afició per la poesia, més bé, amb algú que no n'és, d'aficionat, sempre m'ocorre. Em pregunten el perquè de l'afició o em pregunten sobre perquè eixe poema és bo (si jo he dit que és bo o que m'ha agradat, si jo he dit, amb vehemència, açò és poesia d'alt voltatge) i no sé respondre. És una dificultat meua, la de no saber explicar d'una manera raonada perquè considere que aquell poeta és bo, o que aquest altre no mereix el nom de poeta (sí, ja sé que és molt elitista dir eixes coses, però que li anem a fer, són coses de la joventut i ja se'm passaran). Solament puc assenyalar alguns versos o obrir la pàgina d'un altre poema, i respondre: llig. El que diga jo després d'eixe poema o d'eixe vers, l'explicació, sempre serà una cosa limitada, concreta, que no mai farà l'efecte que aconsegueix el poema o el vers. Sí, és una dificultat i l'explicació anterior és una excusa. Es poden explicar els poemes, es deuen explicar. Ja vaig fer un comentari sobre el llibre El contorno del poema, de Pere Ballart, un llibre imprescindible per acostar-se a la poesia, malgrat que a vegades utilitza alguns tecnicismes (no sé si es pot dir així) o paraulotes poètiques.
Torne: la meua explicació del poema sempre serà subjectiva, emocional, incorrecta.
Justament anit acabí un altre llibre imprescindible, les sis propostes d'Italo Calvino, Seis propuestas para el próximo milenio. El llibre és deliciós i intel·ligent, en ell, fa una anàlisi de diferents aspectes que, segons Calvino, han de tindre les novel·les (i també esmenta alguns poemes). La meua proposta per a aquest estiu és llegir més a Calvino.
Com he parlat de poesia, tangencialment, això sí, com sempre en el meu cas, i després he donat alguna volta de campana, ara torne a la poesia, al poema. No sé si he posat ja en aquest blog algun poema de Llunari, de Josep Lluís Aguiló. És un dels millors poemaris actuals que he llegit en català -com a llengua original- i com no sé dir perquè, pose un poema, com sempre sense permís de l'autor ni de l'editorial.
Els impactes mínims
Si un pensa en l'amor, pot passar
que s'imagini l'impacte d'una pedra
llençada per caprici per un soldat,
hores abans d'entrar en combat,
contra la superfície d'un estany
i que vegi com del guèiser que hi neix
brollen ones concèntriques,
enormes inicialment i que disminueixen
la seva ambició a mesura que proven
d'abastar el món, i que vegi la seva mort
quan s'estavellen contra la riba.
I que es fixi també en els canvis
provocats en la riba per la mort
de les ones; en la terra remoguda,
en les plantes mullades,
en el trasbals dels insectes. Que pensi
en el destí del soldat. Potser traurà
conclusions sobre els efectes mínims;
sobre les conseqüències possibles
de l'impacte d'unes bales contra un cos,
de l'impacte d'un amor contra el món.
Llunari, Ed. Proa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada