Fucking primavera

No la calor, ni el final de la primavera, ni tampoc el canvi climàtic o els forats temporals a la capa d'ozó que afecten el nostre país. No els braços dels hòmens que ja porten màniga curta ni els escots de les dones. Tampoc el record d'uns versos: que els senders clars, inevitables, els que ens facin anar més lluny del centre, tinguin el paviment del fosc desig. Res d'això té a veure. Potser uns ulls que prometen un estiu dolcíssim. 

I afegisc: no sempre -ni tot- és per culpa de les roselles.

Noteta: els versos són, com no, del poema Les normes del laberint, al llibre Llunari de Josep Lluís Aguiló.