Marcar, ratllar, subratllar

Hi ha llibres que m'abelleix molt subratllar, que, mentre els estic llegint no puc evitar sentir una necessitat de marcar, ratllar, subratllar alguna frase, alguna idea que em sedueix, que se m'apareix com una porta oberta, com una senda nova que em farà més conscient, açò és, més feliç. No sé perquè hui me'n recordat d'aquest llibre que llegí fa ja alguns mesos, i que em suposava un repte, un llibre que continuament despertava en mi una llumeneta, múltiples portes. L'altre dia escoltava a Eduardo Mendoza, que acaba de guanyar el premi Planeta, i era molt interessant sentir-lo, tant que em plantegí llegir-lo, per a variar un autor actual en castellà. Deia que a ell li agradava escriure com li agradava llegir, és a dir, entre altres coses, volia escriure els llibres de manera que el lector mai oblidara que estava llegint, que la cosa no fluirà tant com perquè ho oblidara, que no fóra, en definitiva, un llibre fàcil en eixe sentit, sinó que les paraules formaren com un teixit, alguna cosa material. 

Pot ser aquella entrevista m'ha fet recordar aquest llibre dies després o no. Un llibre que hauria subratllat tot sencer i que per això no ho fiu en cap moment. Un llibre que és i serà relectura.

Levedad

Dedicaré la primera conferencia a la oposición levedad-peso y daré las razones de mi preferencia por la levedad. Esto no quiere decir que considere menos válidsa las razones del peso, sino que sobre la levedad creo tener más cosas que decir.

Tras cuarenta años de escribir fiction, tras haver explorado distintos caminos y hecho experimentos diversos, ha llegado el momento de buscar una definición general para mi trabajo; propongo ésta: mi labor ha consistido las más de las veces en sustraer peso; he tratado de quitar peso a las figuras humanas, a los cuerpos celestes, a las ciudades; he tratado, sobre todo, de quitar peso a la estructura del relato y al lenguaje.

Seis propuestas para el próximo milenio, Italo Calvino.

El llibre també està en català.

Els impactes mínims

Quan parle sobre poesia, o sobre la meua afició per la poesia, més bé, amb algú que no n'és, d'aficionat,  sempre m'ocorre. Em pregunten el perquè de l'afició o em pregunten sobre perquè eixe poema és bo (si jo he dit que és bo o que m'ha agradat, si jo he dit, amb vehemència, açò és poesia d'alt voltatge) i no sé respondre. És una dificultat meua, la de no saber explicar d'una manera raonada perquè considere que aquell poeta és bo, o que aquest altre no mereix el nom de poeta (sí, ja sé que és molt elitista dir eixes coses, però que li anem a fer, són coses de la joventut i ja se'm passaran). Solament puc assenyalar alguns versos o obrir la pàgina d'un altre poema, i respondre: llig. El que diga jo després d'eixe poema o d'eixe vers, l'explicació, sempre serà una cosa limitada, concreta, que no mai farà l'efecte que aconsegueix el poema o el vers. Sí, és una dificultat i l'explicació anterior és una excusa. Es poden explicar els poemes, es deuen explicar. Ja vaig fer un comentari sobre el llibre El contorno del poema, de Pere Ballart, un llibre imprescindible per acostar-se a la poesia, malgrat que a vegades utilitza alguns tecnicismes (no sé si es pot dir així) o paraulotes poètiques.

Torne: la meua explicació del poema sempre serà subjectiva, emocional, incorrecta. 

Justament anit acabí un altre llibre imprescindible, les sis propostes d'Italo Calvino, Seis propuestas para el próximo milenio. El llibre és deliciós i intel·ligent, en ell, fa una anàlisi de diferents aspectes que, segons Calvino, han de tindre les novel·les (i també esmenta alguns poemes). La meua proposta per a aquest estiu és llegir més a Calvino.

Com he parlat de poesia, tangencialment, això sí, com sempre en el meu cas, i després he donat alguna volta de campana, ara torne a la poesia, al poema. No sé si he posat ja en aquest blog algun poema de Llunari, de Josep Lluís Aguiló. És un dels millors poemaris actuals que he llegit en català -com a llengua original- i com no sé dir perquè, pose un poema, com sempre sense permís de l'autor ni de l'editorial.

Els impactes mínims

Si un pensa en l'amor, pot passar

que s'imagini l'impacte d'una pedra

llençada per caprici per un soldat,

hores abans d'entrar en combat,

contra la superfície d'un estany

i que vegi com del guèiser que hi neix

brollen ones concèntriques,

enormes inicialment i que disminueixen

la seva ambició a mesura que proven

d'abastar el món, i que vegi la seva mort

quan s'estavellen contra la riba.

I que es fixi també en els canvis

provocats en la riba per la mort

de les ones; en la terra remoguda,

en les plantes mullades,

en el trasbals dels insectes. Que pensi

en el destí del soldat. Potser traurà

conclusions sobre els efectes mínims;

sobre les conseqüències possibles

de l'impacte d'unes bales contra un cos,

de l'impacte d'un amor contra el món.

Llunari, Ed. Proa.