Hi ha llibres que m'abelleix molt subratllar, que, mentre els estic llegint no puc evitar sentir una necessitat de marcar, ratllar, subratllar alguna frase, alguna idea que em sedueix, que se m'apareix com una porta oberta, com una senda nova que em farà més conscient, açò és, més feliç. No sé perquè hui me'n recordat d'aquest llibre que llegí fa ja alguns mesos, i que em suposava un repte, un llibre que continuament despertava en mi una llumeneta, múltiples portes. L'altre dia escoltava a Eduardo Mendoza, que acaba de guanyar el premi Planeta, i era molt interessant sentir-lo, tant que em plantegí llegir-lo, per a variar un autor actual en castellà. Deia que a ell li agradava escriure com li agradava llegir, és a dir, entre altres coses, volia escriure els llibres de manera que el lector mai oblidara que estava llegint, que la cosa no fluirà tant com perquè ho oblidara, que no fóra, en definitiva, un llibre fàcil en eixe sentit, sinó que les paraules formaren com un teixit, alguna cosa material.
Pot ser aquella entrevista m'ha fet recordar aquest llibre dies després o no. Un llibre que hauria subratllat tot sencer i que per això no ho fiu en cap moment. Un llibre que és i serà relectura.
Levedad
Dedicaré la primera conferencia a la oposición levedad-peso y daré las razones de mi preferencia por la levedad. Esto no quiere decir que considere menos válidsa las razones del peso, sino que sobre la levedad creo tener más cosas que decir.
Tras cuarenta años de escribir fiction, tras haver explorado distintos caminos y hecho experimentos diversos, ha llegado el momento de buscar una definición general para mi trabajo; propongo ésta: mi labor ha consistido las más de las veces en sustraer peso; he tratado de quitar peso a las figuras humanas, a los cuerpos celestes, a las ciudades; he tratado, sobre todo, de quitar peso a la estructura del relato y al lenguaje.
Seis propuestas para el próximo milenio, Italo Calvino.
