Pot haver-hi un gat gitat a l'ombra d'un arbre, i que fuig quan t'hi acostes amb la màquina de retratar, aparell més acostumat a fotografiar plantes que animals. Pot haver-hi una papallona, d'ales negres, grogues i ocres, queta sobre una fulla d'heura, que fuig de seguida de tu i de la teua ombra. Pot haver-hi molta gent en una piscina, i no adonar-te'n quant a penes dels crits, del rebombori, la molèstia per l'absència del silenci. Pots parlar de versos que recordes a la vora de la piscina: a la vora del riu, mare; Hay golpes en la vida tan fuertes... yo no sé... perquè eixos versos t'han fet sentir menys sola.
Tan lluny com tres quarts d'hora de ta casa, les vacances perfectes.
P.S. Les vacances de Mr. Hulot encara no l'he vista, que conste en acta que la vull vore.
Però Mr. Hulot estiueja en la platja, no en la serra ^_*. Molt boniques, les fotos
ResponEliminaJ. Tati y César Vallejo. Un d'ells portarà l'aire fresc al hotel on estiueja. L'altre, recordarà el dia de la seua mort en el aiguat parisenc, entre pedres blanques i pedres negres. Dues mirades que semblen llunyanes però que es fan properes en la melangia pròpia dels perdedors.
ResponEliminaLa poesia de vegades ens consola, certament...
ResponEliminaQuines fotos més xules. Jo sí que vaig vore fa molts anys a Mr. Hulot i vaig riure molt amb l'odissea de les seues vacances.
Per cert, avui han recitat versos a Sant Miquel. Ha sigut bonic.
en veu baixa
Mariko, acabí el meu viatge a la platja d'Alboraia, amb civada i llet "merengà"...
ResponEliminaGràcies Mona per les teues boniques paraules. No havia fet jo cap unió entre Tati i Vallejo...
que gran Vallejo! :)
En veu baixa, anares? estiguí a puntet d'anar-hi però al final, un cansament post-xiquets i faenetes a casa m'ho impediren...
xe, xe...
Besets als tres!