Pensava ahir en la imperfecció de les ones quan algú llençava, paral·lela a l’aigua, una pedra plana i lleugera. Això passava ahir, mentre el xiquet jugava i tu pensaves, qui sap, en el mateix, assegut sense mirar-me. Les ones cada vegada es feien més grans. En el límit, algunes s’esgotaren abans d’arribar a la roca roja. Em volgueres preguntar quin tipus d’ona- la que es trenca o la que s’apaga- preferia. Però callares, en els hams dels meus ulls trobares la resposta.
Un apunt al que no li cal ser poema. Està bé, siguent apunt. Està molt bé, de fet. Tot no ha de ser poema, per força, tot i que de poètic sí que ho és.
ResponEliminaA mi no m'agrada que es trenquen les ones, però és com si per no trencar-se no acompliren el seu objectiu.
El títol ve per allò de sempre, Alba. Com fer un bon poema? treballant-lo... no fent d'ell un apunt :))
ResponEliminaPer cert, m'has de dir si aniràs a d'allò ;)
p.s. a mi m'agrada que es trenquen, les ones. Però sempre contra la roca :)