El amor es el muchacho que estaba en la ardiente cubierta...L’amor és el xic somiant amb paraules, un dia de riu, un riu que ompli de molses les parets de roca. I a cada bes, o a cada braçada, l’aigua es fa més blava, més fondo el sòl. Imaginem les cametes bellugant-se per surar, i apegat a la paret, mirant les molses i l’herba sense saber-ne un borrall, un cap, feliç perquè sap que algú espera que es gire i tornar tots dos a la vorera.
Surar és un esforç. Ser feliç, com tantes altres coses, també costa. Però construïm, construïm alguna cosa mentre el temps construeix noves pèrdues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada