És curiós com acabem estimant les persones. Per a això, sense dubte, necessites temps i temps viscut amb elles. Qui m'anava a dir que R. seria una de les millors amigues... I això em duu a preguntar-me perquè triem a unes persones i no a unes altres. Què veiem per acostar-nos? Quins són els senyals? Del meu pas per eixa facultat, el millor ha sigut conservar dues amistats, fermes encara que passe el temps sobre nosaltres, i hi haja distància i silenci. Per poques persones haguera agafat jo ahir un tren, les puc contar amb els dits de la mà. Ahir, en què el cap em pesava com si els pensaments dugueren pedres a les butxaques, i jo intentava, finalment amb èxit, desfilar-les i així que les pedres caigueren als rails.
R., amb qui sempre connecte perquè compartim una espècie de visió vital, amb xicotetes diferències.
R., amb qui sempre connecte perquè compartim una espècie de visió vital, amb xicotetes diferències.
Ella, ara, veu la meua situació com una oportunitat: veu les portes que es poden obrir, no les portes que s'han de tancar. Veu la multiplicitat.
De tornada, abans de parar en A., i a l'andana esperar amb desig -els ulls, si m'haguéreu vist em brillaven- pensava en l'escrit que li fiu a la meua amiga i de com parlava d'una escala i d'una fugida que volíem compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada