Com a molt, un mateix tema

Ahir m'adoní que tenia poc a dir.  O tal vegada, tenia massa a dir, i s'amuntonà arran de la boquera, com aquella vegada que l'emoció et sobrepassà i et quedares mirant-me fixament, i jo imaginí les paraules girant al voltant dels llavis, incapaces de dir el que significaven. Però es tractava d'una altra cosa. D'imaginar cavalls i pradells i planures que obrin horitzons i vents, mentre algú parla de pintors que pinten reis i pintors que fan taques de colors com a cascades i músics bons i músics roïns i identificacions. I jo pensava en un quadern roig que tinc inacabat, i tots els quaderns plens d'il·lusions i desastres, i en l'aigua tranquil·la que ve a boqueta nit arran del llit i m'ompli el pit, mentre els discursos es succeïen i les paraules tenien un deix de mentida i tot era fàcilment criticable. I una altra vegada era jo la que escapava.

EL CUADERNO DE ESPIRAL

El alambre brillante se enrosca como una marsopa

dentro y fuera del tranquilo mar azul

de la cubierta, o quizás como un durmiente

que entrara y saliera nerviosamente de sus sueños,

porque podría contener un registro de sueños

si hubieras querido comprarlo para eso,

aunque parece que está destinado

a trabajos más serios, con sus 

páginas rayadas y su tapa

que dice en enfáticas letras blancas:

Cuaderno de cinco materias. Parece

una señal de vejez no tener ya cinco temas, cada uno de ellos

reclamando  el mismo cuidado,

y separados por marcadores de cartón marrón,

sino estar de pie en una tienda

y concentrarse en una materia

demasiado tiempo, como este cuaderno

que sopesas en tus manos, pasando

los dedos por encima

com si fuera alguna maravilla.

Ted Kooser a Delicias y sombras

Trad. Hilario Barrero

Gàbia

Primerament el soroll opac contra el sostre, i després veure l'ocell, mig boig, que no sap eixir del laberint que suposen tres parets i un sostre. Ni tan sols confon finestra amb cel, sinó que puja cap amunt, com si sempre cap amunt hi haguera una eixida, l'aire lliure, la fugida feliç. Tal vegada, anteriorment, es salvà movent les ales i pujant, i per això ara intenta així, i es colpeja el crani contra el sostre. No l'ajudem perquè ens aturem en una de les dues eixides, encuriosits per l'animal. Jo immòbil sent com se m'escurcen les costelles i sembla que el pit se'm fa més menut, com una gàbia. Algú m'agafa del braç -estem espantant-lo, diu-  i em duu al balcó, en direcció a les habitacions, i ja no veuré què és del pardal. Imagine que embogeix: tres parets blanques, el rebedor, un ocell mort.

Futur

La qüestió no és si te n'aniràs o no. La qüestió és que esperes del fet d'anar-te'n i canviar de circumstàncies. Si allò que ets ací, una dona amb una sèrie de dificultats per resoldre, esperes que canvie per art de màgia o per l'art de la distància recorreguda des d'on has crescut. Si pots deixar coses de la motxila, si eixes coses, quan tornes, continuaran esperant-te. Has tret la merda, digué, ara et convé que vaja anant-se'n pel vàter.
Imagina't com ara: movent-te entre la indecisió i l'autoengany.

Un pas rere un altre

Tocar terra. En realitat, per molt que veja els passos com salts, són passos, per això sóc una persona sensata. Un pas darrere de l'altre, un a l'aire mentre l'altre xafa terra o asfalt. Com a la xiqueta estudiosa que li asustava passar de quart a cinquè i solament es tranquil·litzava quan li explicaven que no era un salt, sinó un pas, igual que havia passat de tercer a quart.

De fugir, que també en sé, com tots, sempre estem a temps. Cap avant o cap a rere.

Fugint s'aprèn poc, encara que siga cap a davant, perquè sempre has de tornar a qui ets.

Fugir del cinema

Marxe d'allí feliç que sols coste entrar-hi un euro - imagina't que et costa entrar-hi sis euros, després de marxar t'entraria mal de cap, i per això m'he quedat quasi totes les vegades que m'he avorrit i he volgut anar-me'n fins al final de la pel·lícula. Després li dic: crec que les pel·lícules que pretenen ser independents però que després són un seguici d'imatges sense història de pes són pitjors que les pelis de Van Damme. Sí, perquè almenys aquestes no intenten donar-te una lliçó d'intel·lectualitat o d'originalitat. Jo al cine vaig a veure pel·lícules que ja sé que em commouran, i em deixe per al vídeo les altres, les que o bé no sé segur si paga la pena una entrada de cinema o bé són les d'entretindre's durant una estona (i a vegades aquestes et sorprenen), i la meua exigència al cinema és molt major i no és solament pels diners. Però el cas és que marxàrem al cap de trenta minuts junt a les iaies que marxaven també, però elles murmurant després d'haver vist, en primer pla, fel·lacions i masturbacions.