S'encén

Has tornat a encendre't, xicoteta lluerna, a la vora del camí. El teu verd es torna color del capvespre quan t'atures i mires enfront: la muntanya arredonida, clapejada del groc de l'argilaga. Són els rajos de sol que s'escolen entre les branques dels pins el que més t'agrada, el joc entre la claror i l'ombra, que sempre tremolen i et fan tremolar. Em diu l'aigua que s'amaga entre la imatge, ones que tornen, em diu que no estic com estava, i els dies ombrius queden únicament dins del poema.

Les lletres de la nit

És cada nit que, baldats, demanem
quin és l'oblit que tremola a les pedres,
quina paraula ens cal, damunt del gel
que se'ns desfà, i es fon dins l'aire tebi.
Per a cap ull, les lletres de la nit.

Un grat, la llum del sol, tan fugissera,
on contemplar-hi el silenci tranquil
de cada cosa:
                      la calma amb què l'arbre
agafa un vent, traspassa la llum
el vidre i mor, foc culminant, la cendra.

I el tancament dels ulls
com la mort més exacta.



Poema de Los fòssils (al ras), Joan Todó.

També la nit pot ser la nit del Ring of fire, o la nit de les serps. Les lluernes sense sol.