Has tornat a encendre't, xicoteta lluerna, a la vora del camí. El teu verd es torna color del capvespre quan t'atures i mires enfront: la muntanya arredonida, clapejada del groc de l'argilaga. Són els rajos de sol que s'escolen entre les branques dels pins el que més t'agrada, el joc entre la claror i l'ombra, que sempre tremolen i et fan tremolar. Em diu l'aigua que s'amaga entre la imatge, ones que tornen, em diu que no estic com estava, i els dies ombrius queden únicament dins del poema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada