Compartir taula amb desconeguts -com passa, per exemple a un convit- pot ser perillós. Si l'avorriment és un perill. Et pot vindre al cap eixa sensació de lloc inadequat: o bé, tu sobres entre eixa gent, o bé, eixa gent et sobra. Parle també de la família, perquè com vinc dient a ma mare des de fa molt de temps, a la família no se l'ha d'estimar només perquè sí.
Rara avis, em digueren farà unes setmanes, tornava a ser rara avis en una de les taules on es celebrava un bateig, la més rareta -que m'ho hauran dit de voltes! Què feia jo mentre parlaven de com construïen ferraris? Escoltava, sí, una no sap mai quan li pot servir una conversa que en principi no t'interessa per a res. Perquè a mi els cotxes m'interessen tant com la poesia de Góngora. O les novel·les d' Arturo Pérez Reverte, o els articles d'Arturo Pérez Reverte (vostès tenen la sort de no tindre un conegut espanyolista que els envia de tant en tant articles d'aquest senyor).
Pot ser, també, que compartir taula amb desconeguts et duga alguna que altra sorpresa: per exemple, que les parelles comencen a contar certes intimitats (que els hi falta passió, es queixa una dona) o que un desconegut, en un altre sopar, res a veure amb el bateig, esdevinga una persona graciosa i molt interessant.
La llàstima és que d'un sopar no en tinc, de fotos, i de l'altre me'n sobren.
Una situació ben horrible veure's atrapat a una taula plena de descongeuts. Recordo una boda d'un cosí a uin club de golg ple de gent pija a rematar. Mai m'oblidaré de la cara que van posar tots quan per menjar-me massa de presa el xarrup de llimona em van agafar fiblades al cap. Quan els hi vaig preguntar si a ells mai els hi passava tots em van mirar amb cara de marciano.
ResponEliminaHe, he, he... supose que perquè estava molt gelat, no? ai, uno no sap quan el veuran marciano, quan menys t'ho esperes!
ResponElimina