Quatre o cinc carrers

Tornava després d'uns quants anys i me n'adonava que malgrat que tot ha canviat -que han passat massa coses- jo mateixa semblava la que era aleshores. He seguit el mateix camí  des de ma casa fins allí i he xafat  la mateixa vorera d'una carretera massa transitada, i duia també una motxila, un poc més xicoteta que la d'aquell temps, però de l'estil que duen els que cursen encara Batxillerat. 

No és un lloc bonic per a un institut, hi ha un parc amb arbres esquifits i com ja he dit, molt de trànsit, però fou un dels llocs de la meua adolescència i al tornar a veure-los, al barri i a l'institut, m'ha vingut un nus a la gola: estaria bé poder tornar almenys un dia, per un dia, a aquella vida que teníem. Poc a poc, anava reconeixent més coses, i anava recordant més coses, o siga, anava composant el mapa sentimental: eixos sentiments que se'ns aparaixen lligats a un entorn. M'haguera agradat trobar a d'algú d'aleshores -com si estiguera en Comala- algú que volguera parlar-me de les seues coses i haguera dit "com passa el temps, no som res, una impressió fugaç" i jo hauria assentit i potser alguna llàgrima l'hauria fet abraçar-me. Li hauria dit "ací, crec ara que vaig ser feliç". 

Tanmateix, solament he tingut un record reflectit al meu silenci i les paraules: entén-ho, la història d'una vida són quatre o cinc carrers.

Noteta: promet que els pròxims apunts deixaran de ser tant melancòlics. Tot lo bé està bé!