Moltes vegades el perfil de ma mare contra la nit, el seu i el meu silenci en el cotxe. La nit a l'autopista i al costat la mar. Aquella vegada la mar volgué banyar-nos els peus i mogué roques. Les mateixes que ara et podrien ofegar si les deixares. Però aquesta vegada el viatge és en companyia, una companyia que no deixa de parlar i ma mare riu perquè aquella diu edredó quan volia dir que es posà el barnús.
Anàvem a visitar-los tranquils, no recorde cap plor. La meua àvia em contava coses, la germana, la seua àvia, sa mare. També l'amiga. Jo mirava les dates i imaginava. Pensava que també moriria als setze anys com M. perquè em deia igual i perquè m'assemblava un poc, perquè m'assemble un poc en la forma de tancar els llavis, a vegades, com mostrant un neguit interior. Hui al veure una parella he pensat en aquell temps, en què hi ha una manera tranquil·la d'anar al cementeri. Després he anat a mirar els camps d'al costat i he vist un muntó de flors, les flors que la gent ha llançat per posar-ne de noves. I feia tant de sol.
La veritat és que busque un poema per a després d'unes paraules. No és estrany, això? Tocaria ara el vers aquell que no sé si és de Paul Celan: digues el que digues, res no dius. O potser el poema de Contusió, de Sylvia Plath. Però millor no quedar-se enganxat a unes paraules, anar-se'n lluny, fora de la seua òrbita, desfer-se dels fils de la veu que te les repeteixen i fan teranyina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada