Camp de mines, Poesia catalana del País Valencià 1980-1990

M'ha semblat més interessant el pròleg de Francesc Calafat que alguns dels poemes de l'antologia. A vegades, em molesten els pròlegs i solc llegir-los al final. Em molesta que m'expliquen què és el que el poeta vol dir o quin és el sentit de la metàfora quan encara no m'he fet jo la meua idea dels poemes, o simplement no els he llegit o els he llegit i ha sigut una lectura superficial. No sé si després cal llegir els pròlegs o les interpretacions que donen moltes vegades els traductors. Recorde ara quan vaig llegir Rimbaud. Supose que allò que el poema ens ha fet sentir o associar a allò què ens està dient, resta, vull dir, quan vaig llegir l'explicació (una de les que es donen, segons sembla) d'eixe poema de Rimbaud, eixe que diu Mon coeur est plein de caporal em va molestar no haver captat el sentit sexual (encara que algo m'imaginava per la paraula bava i de més) però com bé deia el traductor, no importa del tot perquè l'angoixa que es troba al poema es copsa, hages entès o no a quin moment o cas concret s'està referint.
Tot açò venia pels pròlegs, i jo solament volia dir que recomane aquest text de Calafat perquè dóna una visió de la situació dels poetes i la poesia en valencià al País Valencià del 1970-1990 (jo no tinc ni idea, mai havia llegit un text semblant, aleshores no sé si el que es diu és un punt de vista original) i això dóna peu a parlar sobre poesia (en general).
Demà ja l'he de tornar.

Afegit:

El poema de Rimbaud és El meu cor aturmentat i de pas enllace la carta que envià al seu professor.

En Burjassot, Dickinson i tissanes

En Burjassot, una tissana, i un cabàs ple de revistes. Agafe una qualsevol, la que trie, en part ho faig perquè està a la portada Tarantino, a veure què diu este home. És la revista del Mundo, i tots sabem que pot esperar una d'esta revista. L'editorial horrorosa que si una la llig seriosament, pot enrogir-se de ràbia (agafar el color de la tissana que bull encara al got). Així, passe fulles. Ell diu, mira, Dickinson. Les seues cartes. El títol és : Emily Dickinson a tumba abierta sus cartas más íntimas. Ell diu, però pot ser més íntim que la seua poesia?. La poesia de la Dickinson: molts assenyalen el seu ritme trencat i renovador. Com si no seguira cap estil anterior, com una que s'adintra a un nou terreny inhòspit, salvatge, del llenguatge. De la llengua anglesa, vull dir. I també diuen: que hi ha dos tipus de poetes, no recorde ara on vaig llegir açò, els caminants, i els no-caminants. Rimbaud de la lliga primera, Dickinson de la segona. Després n'hi ha més classificacions.

Sam Abrams, en la conferència que donà farà uns anys a la Facultat de Filologia, crec que entenguí (no n'estic segura, era en anglès) que a vegades, Dickinson, sembla un poc fava, ridícula. Silly. Luis Antonio de Villena la defineix així a la revista: una dona estranya, cerebral, solitària, hipersensible, tal vegada neuròtica. Segurament neuròtica.

A la seua amiga, i després cunyada, Susan Gilbert, inici de Desembre de 1852

Benvolguda amiga, em sap greu informar-te que a les 3 en punt d'ahir, la meua ment es detingué, i que, des d'aleshores, ha quedat estacionària. Abans que aquestes notícies t'arriben, probablement seré un caragol.