En Burjassot, una tissana, i un cabàs ple de revistes. Agafe una qualsevol, la que trie, en part ho faig perquè està a la portada Tarantino, a veure què diu este home. És la revista del Mundo, i tots sabem que pot esperar una d'esta revista. L'editorial horrorosa que si una la llig seriosament, pot enrogir-se de ràbia (agafar el color de la tissana que bull encara al got). Així, passe fulles. Ell diu, mira, Dickinson. Les seues cartes. El títol és : Emily Dickinson a tumba abierta sus cartas más íntimas. Ell diu, però pot ser més íntim que la seua poesia?. La poesia de la Dickinson: molts assenyalen el seu ritme trencat i renovador. Com si no seguira cap estil anterior, com una que s'adintra a un nou terreny inhòspit, salvatge, del llenguatge. De la llengua anglesa, vull dir. I també diuen: que hi ha dos tipus de poetes, no recorde ara on vaig llegir açò, els caminants, i els no-caminants. Rimbaud de la lliga primera, Dickinson de la segona. Després n'hi ha més classificacions.
Sam Abrams, en la conferència que donà farà uns anys a la Facultat de Filologia, crec que entenguí (no n'estic segura, era en anglès) que a vegades, Dickinson, sembla un poc fava, ridícula. Silly. Luis Antonio de Villena la defineix així a la revista: una dona estranya, cerebral, solitària, hipersensible, tal vegada neuròtica. Segurament neuròtica.
A la seua amiga, i després cunyada, Susan Gilbert, inici de Desembre de 1852
Benvolguda amiga, em sap greu informar-te que a les 3 en punt d'ahir, la meua ment es detingué, i que, des d'aleshores, ha quedat estacionària. Abans que aquestes notícies t'arriben, probablement seré un caragol.
