S'ha assegut cinc minuts a la cadira, solament per escoltar el tic-tac del rellotge. S'ha assegut per deixar la ment en blanc. També ho hauria aconseguit si hui mentre caminava haguera acostat el rellotge del puny a l'orella. Però el temps tranquil ha vingut quan ja estava a casa, i aleshores la llum entrava pel finestral com si fóra estiu i tota la casa calfava. Com un cos estimat, ha pensat. Les esperes i els somnis estaven lluny i no els necessitava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada