Tòfona, pretenc que siga una primera part

Allí estàvem preparats per a l'epifania, tastaríem per fi, el bolet negrós i lleig, redó, sense forma tipica de bolet -ja sabeu, peu i barret. En el meu cas, feia anys que esperava per provar la trufa o tòfona. Però, com tantes altres coses, hi ha tòfones i tòfones, i la tòfona adequada per a la nostra butxaca no és la tòfona negra, Tuber melanosporum, sinó la seua germaneta, més humil, Tuber aestivum, la tòfona d'estiu.  Li vam preguntar al del comerç, un home amb una calba ben lluenta - amb la mateixa lluïssor que tenien les llonganisses de Pasqua que compràrem-  si amb la pasta estaria bona, el home seriot però atent ens digué, mentre s'allargava cap a l'altra banda de la tenda, que a ell és com més li agradava, perquè la pasta oferia un sabor neutre fàcilment acompanyable. Férem bé en comprar el pot menut, degut a la meua insistència i a que no parava de dir, ja voràs açò dóna molt de sabor i tidrem prou amb aquest potet de la mida del meu dit gros. Però, la cosa ja no començà bé. A l'obrir el pot, i veure les làmines del bolet, unes cinc o sis, mullades amb oli, tots dos, sentírem un poquet d'oix, que augmentà amb la bafà que provingué del potet. Cert és que no sóc habitual dels bolets, però els rovellons, poc a poc, els he anat apreciant i ara tinc l'interés en fer-me boletaire. Així que, pensant que potser l'olor no tenia res a vore amb el sabor, com aquella fruit que D. Attenborough menja amb delit en un dels seus documentals, abocarem els trossets, ehem, pudents, als tallarins. No teníem ja res a fer: el sabor ens semblava igual que l'olor! I aleshores,  perduda ja l'esperança de trobar plaer menjant-me això, mentre apartava una cosa de l'altra, els tallarins de les laminetes, començava a fer la meua explicació: u, que potser és un sabor al que cal acostumar-se, com el sabor de la cervesa; dos, que som els dos massa senzillots, i si cal, pose un exemple meu, un dels menjars que més m'agrada és el de tomata amb formatge i pa (és de veres que per al formatge puc ser més sibarita, quant més artesà, millor); tres, que la diferència entre la tòfona cara i la més barata és abismal, i per això, una crià la fama i l'altra se n'endugué part; quatre, que la gent no sap què diu, i no tenen criteri gastronòmic. Aquesta última és la que menys pes té, com podeu suposar.