Frozen river

Hi ha pel·lícules que tenen en el paisatge, això diuen, un personatge més. Açò és, que té tant de pes en la història, en el caràcter dels personatges, que és com si comptara amb diàlegs. Normalment, són paisatges durs, erms, pel fred o per la calor: algun element falta per a viure més còmodament. La del dilluns fou una d'eixes pel·lis. Supose que si els personatges foren de família rica, el pes del paisatge no seria el mateix. En canvi, pobres com són, han de lluitar contra el fred i la congelació de les canonades i el vent que entra per les escletxes de la casa. Amb eixe panorama, amb la falta de diners fins i tot per poder menjar com toca, allò més normal és que quan dos persones en eixa situació es troben, no s'ajuden: més que res, perquè prou tenen en sobreviure. No diré què passa quan les dues dones d'aquesta pel·lícula es troben, vos recomane que ho esbrineu vosaltres mateixos

L'actriu principal fou lloada pel seu paper -ja abans, havia fet de dona forta i patidora alhora en la pel·li, excessiva sense dubte, 21 grams. El primer plànol -que és el primer plànol de la pel·lícula- d'ella fumant un cigarret i torcant-se les llàgrimes, commou: ja saps, des del principi, que aquesta no serà una història de vins i roses. Torna a haver-hi, com en ja contí que passava en aquella pel·lícula, descripció d'un contacte entre dues cultures. Al límit d'aquell país, a la frontera entre Canadà i Estats-Units, també n'hi ha d'una altra, entre els mohawks i els  blancs.