En un dinar d'amics, que millor que acabar amb un bon meló: millor si és de tot l'any, perquè sol agradar a més gent. Així que, imagineu un grup d'amics, acomboiats per la reunió d'amistats, la bassa o la cervesa, triant un meló d'entre tots els melons que hi ha en un caixó. Ací, he pogut observar dos tipus de persones: uns, els que com si no res, fugen de la situació de triar, i miren cap a un altre costat; els altres, valents i decidits, comencen a palpejar-los per poder esbrinar quin sabor, quina textura amaga la pell rugosa i verda. Ah, però com en qualsevol classificació, hi ha un altre tipus que escapa: és aquell que mira, encuriosit, què fan els experts, o amb posat d'experts, per dir aquest és el que ens emportem a casa.
Aleshores, a mi em ve al cap ma güelo, les seues mans més bé, robustes i solcades, pegant palmaes al meló. I és que açò ho solen fer, els triadors, així segons com sona, endevinen si el meló està a punt, passat, o encara verd. També els sospesen, amb les mans, per determinar si el pes és l'adequat segons la grandària. Pesa massa poc, aquest, aquest està verd, aquest em sembla que està passat. No mai, però, havia sentit parlar de melons femelles i melons mascles. Em vaig quedar sorpresa, davant aquesta creença i davant el que un dels amics va dir: agafem els melons femella, que estan més bons (algú dirà, com en els humans). Segons em digué un dels triadors, els melons es poden classificar en femelles i mascles segons les línies que trobem a un dels extrems d'aquest fruit: si són cercles, es tracta d'una femella, si són línies es tracta d'un mascle.
El que passa és que els fruits ni són mascles ni són femelles: provenen sempre d'una flor que tinga ginneceu, o siga, ovari, normalment d'un òvul fecundat pel pol·len.
Foto presa de la web Herbari virtual del Mediterrani occidental
La melonera és una cucurbitàcia, família a la qual pertanyen també la carabassera i el cogombre, aquest últim és del gènere Cucumis, provinent d'Àsia, igual que la melonera. Les plantes d'aquesta família són postrades, amb les fulles grans, i flors unisexuals (és a dir, que o bé tenen solament la part masculina o bé la part femenina de la flor). Moltes cucurbitàcies tenen el fruit de tipus baia o pepònide, aquest últim tipus, de nom ben graciós, és al que pertany el meló.
El so i la proporció pes/grandària són dades bàsiques per a detectar-ne la maduresa, però un meló bo de veritat normalment té la pell fina i suau (i no rugosa), car això manifesta que té aigua i dolçor. Seguint aquesta idea, aquest estiu he errat poc.
ResponEliminaQue curiós, això dels melons mascles i femelles! No ho havia sentit dir mai, ja veus... Quant a la tria, reconec la meua absoluta incompetència: quan crec que ja ho tinc --és a dir, quan n'he encertat dos o tres seguits de bons-- vaig i n'agafe algun que sembla un alficòs (que, al remat, també és un meló).
ResponEliminaJosep, no sabia que podien tindre la pell suau. A la pròxima, seré jo qui trie el meló i seguiré el teu consell :)
ResponEliminaAlfred, però val intentar-ho, i ... que és alficòs? Pel context, ho deduïsc, però no recorde haver sentit mai la paraula.
Una abraçada!
C.
És un tipus de cogombre.
ResponEliminaC., tampoc no és que siguen sedosos, a voltes no sé si m'explique... en fi.
ResponEliminaÉs cert, quan vaig anar a València ningú no coneixia l'alficòs... Com diu l'Anònim, és una mena de cogombre però més estret i llarg. De fet, és una varietat de meló (Cucumis melo) i no d'aquell (C. pepo), tot i que no és dolç i es gasta a les amanides. A la zona de l'Alcoià i el Comtat és molt típic, crec que també més al sud...
ResponEliminaGràcies, Anònim!
ResponEliminaOk, Josep, diríem que són menys rugosos que d'altres, els bons, no? :) No en buscaré de sedosos, hehe.
Gràcies, AlfredRussel, li preguntí a ma mare per alficòs, i em va dir que ni idea... o siga, que supose que és el que tu dius, que per ací, no es coneix. Per cert, "pa" res havia endevinat el significat :) Ni deducció, ni intuïció, ni res! :))
Una abraçada!
Coralet